Opinió

Aquest dimarts comença el curs 2010-2011 amb la novetat més evident de l’aplicació del nou calendari escolar. A l’hora de fer balanç de l’actual legislatura gairebé tothom coincideix que entre els fets més destacats hi ha l’aprovació de la Llei d’Ensenyament de Catalunya. El conseller Ernest Maragall no s’ha arronsat a l’hora d’afrontar les dificultats que comportarien una reforma necessària i d’obrir-se al diàleg i a l’acord amb l’oposició, enfrontar-se d’aquesta manera l’ala més reaccionaria del govern i als interessos gremials d’un sector del professorat. La reforma iniciada per Maragall permetrà que l’actual govern -o qualsevol que vingui desprès- incideixi en un calendari més racional, però sobretot amb una major exigència per millorar la qualitat de l’ensenyament i amb una major responsabilitat i autonomia dels professionals i els centres docents per millorar la seva oferta educativa. Però qui no podrà donar continuïtat a aquest canvi, passi el que passi a les eleccions, és el mateix Maragall, que previsiblement ja no es tornarà a presentar a les llistes. Els seus propi companys no li perdonaran la claredat amb que ha parlat de política, denunciant la inestabilitat permanent que ha generat el tripartit i el cansament que ha provocat en la ciutadania, ni la sensatesa de la seva gestió.