Opinió

El president Montilla va declarar fa uns dies que ell no sabia massa bé a què es referia el personal, i concretament els dirigents de CiU, quan parlen del dret a decidir. Ho va il•lustrar dient que ell pren decisions cada dia, i que els ciutadans tindran ocasió de decidir a les eleccions d’aquesta tardor —quan tinguin data assignada, és clar. Si amb el dret a decidir es fa referència a la independència de Catalunya, va venir a dir Montilla, els ciutadans podran perfectament decidir votar les diverses opcions que s’hi presentaran defensant precisament aquest objectiu.
És una manera de veure-ho. Artur Mas, per la seva banda, no es cansa de dir que ell i el seu partit sí que el defensen, el dret a decidir, però aplicat a objectius que no divideixin la societat catalana, sinó que la cohesionin. Verbigràcia, el concert econòmic, que segons Mas seria una estació per la qual cal passar abans d’arribar a la destinació final de la independència. El problema, ai las, és que tal pretensió, per variar, topa frontalment contra la Constitució espanyola, que caldria sotmetre a una reforma ben profunda per poder fer possible que Catalunya tingués un règim de finançament a la basca o a la navarresa.

El concert econòmic, doncs, és un objectiu tan difícil com la convocatòria d’un referèndum per la independència, que és la condició a la qual supedita Puigcercós qualsevol aliança de govern que pugui establir Esquerra en la propera legislatura. Tenint en compte que des del PSC arriben constantment veus que avisen que no pensen tornar a pactar amb independentistes, les hipotètiques aliances les hauria d’establir Esquerra amb CiU, dos partits que com tothom sap es troben units per una insuperable fraternitat i que plantegen objectius antitètics (concert econòmic i referèndum d’autodeterminació) que tenen, en canvi, una cosa en comú, i és la de ser anticonstitucionals i, per tant, irrealitzables dins la legalitat espanyola vigent.
Finalment, tenim que Iniciativa proposa també un referèndum, però no per escollir entre dues opcions sinó entre tres: l’autonomisme actual, la independència de Catalunya o la reconversió d’Espanya en un estat federal. Aquesta, la del federalisme, és l’opció que prefereixen els ecosocialistes, però, vés per on, també està proscrita per la mateixa Constitució espanyola. I després hi ha les incipients formacions de l’independentisme extraparlamentari, de les quals de moment només podem dir que no se’ls pot negar el talent a l’hora d’oferir espectacle.

Ve tot això a tomb perquè a alguns els pot semblar (o poden voler que sembli) que la manifestació del 10 de juliol passat va succeir fa molt de temps i en una galàxia molt llunyana, però no és així. Va succeir no fa ni dos mesos al centre de Barcelona, i va consistir en el clam d’un milió i mig de persones per la seva dignitat nacional. Allà, el dret a decidir va semblar que tenia una definició ben clara, i que tenia poc a veure amb tacticismes i malabarismes preelectorals. Les nostres forces polítiques de dins i fora del Parlament tenen tot el dret de mirar d’adequar la realitat a les seves aspiracions, com sempre fan els partits quan s’acosten eleccions. Però els convindria tenir en compte que aquesta vegada es trobaran que l’electorat ja vindrà decidit de casa, i autodeterminat i tot, si convé.

La lectura recomanada d’avui es titula Encerrados con un solo juguete, debut literari del novel•lista català Juan Marsé, que suposo que no s’hauria esperat que se’n parlés en un article sobre catalanisme. La vida, que té sorpreses.