Opinió

Als Estats Units, a conseqüència dels conflictes judicials creats pels creacionistes i pels partidaris del disseny inteligent, s'han vist obligats a precisar curosament què és ciència i què no ho és, i quin és el seu abast. Hawking ho hauria de saber. Només li caldria visitar la web de la American Association for the Advancement of Science (AAAS), l’associació científica més gran del món, per trobar-se amb afirmacions així: “La ciència no pot resoldre totes les preguntes. Algunes preguntes es troben, senzillament, més enllà dels paràmetres de la ciència. La ciència no pot resoldre moltes preguntes referents al significat de la vida, a l'ètica i a la teologia".

A hores d'ara no té cap sentit pretendre que la ciència ho expliqui tot, ni es pot presentar la ciència i la religió com si fossin realitats oposades, ni diluir la religió i l'ètica en la ciència. Sostenir el contrari és una antigalla… anticientífica.

Per tocar un tòpic: en el cas Galileu es pretenia que l’heliocentrisme era contrari a alguns passatges de la Bíblia on es diu que el Sol es mou i la Terra roman quieta. Però se sabia des de sempre –Sant Agustí ho explica ben clarament– que la intenció de la Bíblia no és ensenyar astronomia. Quan parlen de fenòmens astronòmics, els autors bíblics fan servir les idees i els coneixements de la seva època. La revelació divina no pretén ensenyar-nos física.

Hawking provoca una situació semblant, però a l’inrevés, quan pretén fer dir a la ciència el que la ciència mai pretén ni pot dir. Malgrat els seus coneixements de física, s’equivoca quan diu que Déu no existeix. Ens podria dir: la física no demostra l'existència de Déu. Certament. Tampoc no la descarta pas. El savi britànic es comporta com aquell irlandès a qui jutgen per assassinat. El fiscal alega que pot presentar dos testimonis que l’han vist cometre el crim. I l’irlandés respon que ell pot presentar milers de testimonis que no l’han vist matar ningú.

És un reduccionisme groller. La riquesa de les dimensions de la vida humana desautoritza Hawking.

En Joan Sales no era físic. Era una altra mena de savi, un cientific de l’ànima humana. L’encerta quan fa dir al protagonista d’Incerta Glòria:

“Com [Déu] ens hauria deixat sols amb això tan horrible que és la intel·ligència –la lucidesa davant el no res, una lluerna insignificant perduda al fons de la fosca eterna i sense fi que ens envolta? SI fos així, si estiguessim sols, quan mirem el cel de nit l’espai interestel·lar ens hauria de glaçar de terror: un espai buit, fred, més enllà de l’imaginable, eternament tenebrós, incomprensible teló de fons de l’univers.

“¿Per què, doncs, la visió del cel de nit ens asserena, ens fa companyia, ens omple de confiança? ¿Per què? ¿Qui ens fa companyia? ¿Qui?

“Existeixen tantes coses sense suc ni bruc ¿i Déu no existiria?”