Opinió

ETA va fer públic ahir un comunicat en què proclama que fa mesos que va prendre la decisió de no perpetrar més “actuacions armades”. En el comunicat que tres encaputxats van llegir amb l’efectisme i les caputxes habituals l’organització terrorista reitera la necessitat de trobar una solució “democràtica” per al conflicte basc i es demana si el govern espanyol té la voluntat d’obrir el diàleg per arribar-hi. Les preguntes públiques d’ETA sempre són retòriques. És obvi que ni aquest govern espanyol ni cap altre acceptarà unes condicions que posin en compromís la integritat territorial espanyola. Ni ho faran davant una coacció violenta ni ho farien tampoc per la força democràtica de la majoria de la societat basca. No és que l’Estat no accepti xantatges terroristes, és que l’Estat, senzillament, no accepta res que qüestioni o vulneri “la indissolubilitat de la nació espanyola”, tal com proclama la Constitució vigent i els principis de Movimiento que va substituir. ETA, doncs, perd el temps, una vegada més. Els seus membres viuen instal•lats de fa anys en la inòpia política. Pateixen l’autisme criminal més absurd.

ETA ha decretat des que es va constituir nou treves. Només la que va fer pública la denominada “branca político-militar” –una de les dues faccions en què prèviament s’havia escindit– després del cop d’Estat fallit del 23 de febrer de 1981 va acabar desembocant en un alto el foc indefinit. Totes les altres han seguit una posada en escena semblant i han acabat amb el retorn al crim. La darrera d’aquestes escenificacions es va fer en 2006, amb la intenció que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero repetís la cerimònia de diàleg que ja havia fet el seu antecessor, José María Aznar. Els resultats van ser semblants i l’alto el foc “permanent” es va trencar amb l’atemptat de la T4 de l’aeroport de Barajas, que va acabar amb al via de dues persones. En els darrers anys l’únic mitjà efectiu per evitar més assassinats ha estat l’eficàcia de les policies francesa, espanyola i basca, que enguany han detingut una vuitantena de persones acusades de pertànyer a l’organització terrorista.

A aquestes alçades, si el PSOE o el Partit Popular realment tinguessin la voluntat d’obrir un diàleg que conduís a una “solució democràtica” –és a dir, a un referèndum independentista al País Basc–, desconfiarien profundament d’aquesta nova proposta etarra. L’organització terrorista no té cap credibilitat. L’experiència demostra abastament que proclama treves amb la mateixa facilitat amb què les desfà. ETA no pot oferir cap garantia a ningú. No és estrany, doncs, que les reaccions al seu comunicat hagin estat escèptiques. La declaració que en un altre moment hauria suscitat una expectació raonable ara només provoca crítiques o desinterès. Més encara, dóna encara més raons als partidaris d’extremar encara més la repressió policial contra l’organització terrorista i d’endurir el setge a la seva expressió política. És molt dur haver de reconèixer que una llei tan anòmala democràticament com la de Partits ha aconseguit afeblir l’entorn social etarra i, com a conseqüència, la mateixa organització terrorista. La nova declaració d’alto el foc constata, doncs, la debilitat i la fragilitat d’ETA, pressionada pel seu entorn polític, els centenars dels seus presos i l’eficàcia policial que no permet que es reorganitzi. Per acabar d’explicar les causes de la treva, convé fer una ullada també a la situació política basca. A Navarra el PSOE ha hagut d’acceptar que governi Unió del Poble Navarrès per les pressions de la directiva federal que rebutjava un acord amb Nafarroa Bai. Una entesa que es podria concretar si ETA deixés definitivament les armes. Al País Basc el PNB comença a fer moviments d’acostament als socialistes de Madrid per recuperar el pacte que li va permetre governar durant anys. Una opció que implicaria oblidar per una llarga temporada el front abertzale que es va formar a Lizarra.

ETA, doncs, ha mogut peça forçada per les circumstàncies. Ni la seva violència ni la seva existència tenen cap sentit. Més encara: debiliten profundament la causa que afirma defensar. A aquestes alçades l’única decisió que podria desembocar en un procés de “solució del conflicte” com l’organització terrorista exigeix seria, precisament, la seva dissolució.