Opinió

El mateix dia que anuncia (en format impecablement bilingüe) la data de les eleccions, el president Montilla parla de la transcendència que aquestes tindran per a les generacions futures. “Amb el vot decidiran quin camí ha de seguir Catalunya. No en una legislatura, sinó en tota una generació”, i després va afegir (també en català i en castellà) que la importància d’aquestes eleccions destaca, entre d’altres coses, per la relació entre Catalunya i “la resta d’Espanya”.

Eleccions en clau espanyola i fins i tot en clau espanyolista, encara que sigui sota format (o pretext) federal. També la República era molt republicana, però espanyola: com espanyola era la bandera tricolor. Zapatero no ha trigat gaire en dir-hi la seva. Que les eleccions, ha dit, serveixin per a “reprendre l’agenda de la trobada i l’entesa” entre el govern espanyol i la Generalitat. Queda clar, doncs: eleccions convocades en clau espanyola i amb la voluntat socialista de marcar la propera legislatura en l’enfortiment de l’”encaix” de Catalunya dins d’Espanya. És a dir, l’enfortiment de la submissió i de la dependència. Per generacions, diu.

Evidentment la intenció és situar el principal adversari, CiU, en la dinàmica oposada: en la de l’allunyament entre Catalunya i Espanya. Montilla i Zapatero han decidit que ja els va bé que les eleccions siguin entre sobiranisme i unionisme, perquè ells representaran la branca de l’unionisme. Sols? No: Rajoy s’ha ocupat de dir que no renunciaran a cap tipus de pacte a Catalunya ja que la seva formació farà a "Catalunya el mateix que ha fet al País Basc" i "donarà suport" al partit que defensi les mateixes polítiques. Ja la tenim armada, doncs.

Davant d’aquest panorama trampós, CiU farà bé de mantenir el seu sobiranisme prudent fins i tot pagant el preu d’una certa indefinició ideològica. Aquest sobiranisme prudent representa la major part del catalanisme d’avui, el que dibuixen les noves generacions: un catalanisme que no vol ser titllat de radical ni de veure’s reflectit al mirall com un foc d’encenalls sense solidesa ni paciència. Un sobiranisme que ha de marcar i ja marca el nou catalanisme, i que justament per això no pot permetre’s el luxe de regalar res a l’adversari. Euskadi ho va fer en el seu moment, a un preu massa alt. I tenim la gran sort d’estar a temps d’evitar-ho, amb intel•ligència. És l’hora de pensar en gran i a deu anys vista. Justament com s’ha posat a fer l’espanyolisme més cínic.