Opinió

No fem el badoc. La incorporació de Celestino Corbacho a la llista del PSC és de gran importància. I no és pas perquè Corbacho sigui un actiu per a la campanya de José Montilla. Al contrari, és un mal candidat. El ministre de Treball és un llast a l'ostentar el rècord d'aturats de la Unió Europea. No m'hi estendré; les enquestes confirmen que és el ministre amb pitjor valoració. Amb ell l'electorat socialista del cinturó no es mobilitzarà ni una dècima més. I és normal que l'oposició i també els socis del PSC s'aprofitin d'aquest punt dèbil que tindrà la candidatura socialista.

Però Corbacho no ha vingut a resoldre les eleccions a Montilla. La seva missió va més enllà: serà un polític de gran valua després de les eleccions, si es confirmen els sondejos. Ell serà l'encarregat de fer una transició tranquil.la al PSC. No és cap secret que entre els dirigents socialistes es considera molt difícil poder mantenir la Generalitat, i s'han començat a preparar pel més que probable relleu de José Montilla. És obvi que si el PSC perd el govern català, Montilla haurà de plegar per no embussar la necessària renovació del partit, que a més serà urgent a les portes de les municipals. Ja hi treballen.

Fins ara, els socialistes no tenien qui pogués tirar endavant aquest repte. El successor de Montilla cal que sigui diputat per poder dirigir la renovació des del legislatiu català, i a la llista electoral no hi havia cap possible aspirant amb aplom i suports. La nova formada del PSC no està llesta encara per liderar una situació de crisi interna com la que pot venir, i l'ala catalanista del PSC està en procés de disgregació.

Corbacho, que tot i no ser del Baix Llobregat, té bones relacions amb el graner de vots del PSC, farà aquest paper. És molt indicativa la tria per veure com serà el partit socialista després de Montilla. L'exalcalde de l'Hospitalet és el dirigent del PSC que té millor entrada a Ferraz i a la Moncloa, juntament amb Carme Chacón. I té al cap un replantejament de l'estratègia socialista a Catalunya, per fer-la més coherent amb la del PSOE. El ministre és un polític de sensibilitat política espanyola, però és dels dirigents catalans amb més sentit comú a l'hora de prendre decisions.

Corbacho ha recelat sempre de l'aiguabarreig bufat del tripartit, que ha acabat situant el PSC a les portes d'una crisi sense precedents. I això l'ha convertit ara en un polític necessari. Si les enquestes l'encerten, la transició socialista no la podrà tirar endavant cap dirigent del PSC tacat pel pacte amb ERC i ICV.

El gran perdedor de l'aposta per Corbacho és el sector catalanista del PSC. El plantejament haurà fracassat de forma definitiva. La possibilitat d'un grup parlamentari propi dels socialistes, que és la bandera d'Antoni Castells, Ernest Maragall i Montserrat Tura, quedarà enterrada. El sector catalanista del PSC no ha estat prou fort per establir combat intern, després de la renúncia de Castells d'anar a la llista de Montilla. S'ha esbravat en tants caps tants barrets, i no té relleu generacional.

El PSC de Corbacho no serà, però, el de l'enyorança de castanyoles i Feria d'Abril sorgida de l'antiga emigració, com es podria témer. Això ja és història. El futur socialisme català serà un projecte més estretament vinculat al del PSOE, sí. Però no encarnat ja en Montilla o en Manuela de Madre sinó en Rocio Martínez Sampere, Laia Bonet, Núria Parlón i Jaume Collboni. Aquesta és precisament l'Operació Corbacho: crear un nou PSC, més català i més espanyol alhora. Sense aventures catalanistes, que sempre són nacionalistes.