Opinió

Quan era petit, per aquestes dates tornàvem a Barcelona. Havíem passat, ma germana i jo, quasi tres mesos en un poble del Vallès Oriental. Eren els anys dels estius llargs, dels amics estiuejants que només cobraven vida entre juny i setembre, encara que a Barcelona tots visequéssim a tocar.

Eren uns estius eterns, amb deures escolars per fer cada matí abans d'anar a la piscina i on després de dinar t'havies d'esperar dues hores abans de banyar-te per evitar un tall de digestió. Eren uns estius durant els quals es vivien mil aventures, perquè en aquells temps els pares deixaven que els nens corressin per camins i turons durant hores sense patir. La canalla, aquells anys, encara no era de vidre i no calia protegir-la amb cotofluix.

Quan era petit, els boscos eren plens d'animals i bestioles. Hi havia centenars de papallones, escarabats i pregadéus, però recordo especialment les marietes, tan dòcils i confiades. També recordo els capgrossos a la bassa, que agafàvem en un pot de vidre i duiem a casa fins que la mare en tenia prou i ens els feia tornar a l'aigua. Però sobretot recordo les cuques de llum al vespre, amb el seu llumet verd fascinant. On han anat, les cuques de llum?

Eren els estius dels pantalons shorts de color blau i els nikis blancs del Naranjito, símbol de regust colonial que llavors vèiem amb simpatia innocent. Eren els anys de Galactica, El equipo A i dels telenotícies de l'Alsius, on mai semblava que passés res de l'altre món, excepte el sant del dia, que la meva iaia Lola escoltava amb devoció. Eren els estius de la bici Rabasa i de la Derbi Variant. Eren els anys on no calia portar casc per la moto ni cinturó al cotxe.

Eren els estius que van ser i que mai no tornaran.