Opinió

Catalunya parla molt d’ella mateixa, ho fa contínuament. Parla de la catalanofòbia, de l’opressió i de l’espoli espanyols, que són certs, però hi ha milers de coses, milers, que només depenen d’ella i que no milloren a causa de la seva indolència. Algunes, malauradament, no sols no milloren, sinó que moren sense que aquells polítics que es vanten de dir el nom de Catalunya cada deu minuts i la paraula independència cada cinc facin absolutament res per impedir-ho. Fins i tot quan es tracta de noms històrics i emblemàtics del catalanisme més insubornable com la llibreria Ona, a Barcelona, i la llibreria Les Voltes, a Girona. Totes dues estan tocades de mort. La primera, tancarà les seves portes aquest mateix setembre, i la segona, probablement, ho farà a final d’any.

El que més crida l’atenció, però, és que defuncions tan importants com aquestes es produeixin just quan al govern de Catalunya hi ha un partit que es vanta de ser independentista i que té la conselleria de Cultura sota la seva responsabilitat. Crida l’atenció, perquè és impedint la mort de les llibreries esmentades que aquesta força política podria donar versemblança a l’abrandat discurset de manual patriòtic que cada Onze de Setembre llança als quatre vents dalt d’un camió, al mig del carrer, davant dels seus parroquians. No ho farà, però. No ho farà, perquè no es tracta de res important. Només desapareixeran dues llibreries fundades en la primera meitat dels anys seixanta del segle passat sense les quals no s’explica una part de la història de Catalunya.

En aquest sentit, hi ha veus cíniques –que passen per catalanistes– que diuen que la llibreria Ona no ha sabut adaptar-se als nous temps, que “ja ha complert la seva tasca” i que “el llibre en català ja s’ha normalitzat”. Però com que ho diuen convençudes, no pas en forma d’acudit, caldria que expliquessin què entenen elles per adaptació als nous temps i per normalització del llibre en català. ¿Adaptar-se als nous temps vol dir omplir els prestatges de llibres en espanyol i, d’acord amb el patró de certes llibreries barcelonines, situar els llibres en català en un lloc secundari? ¿Normalització del llibre en català vol dir que la literatura en llengua catalana representi el 20% dels llibres amb coberta exposada i que el consum de llibres en català, segons la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura, sigui d’un 5% davant el 71% en espanyol? ¿No hi té res a veure la política lingüística seguida fins ara, en això?
A poc a poc, com si fos la cosa més natural del món, van desapareixent del nostre imaginari col•lectiu totes aquelles coses que ens recorden qui som, d’on venim i el perquè de la anormalitat que patim. I quan algú no sap qui és ni d’on ve, deixa de ser algú per convertir-se en un xai. Aleshores sí, aleshores costa molt poc de considerar l’espanyolització de Catalunya com un fet normal i de dir, com els cínics, que la llibreria Ona “ja ha complert la seva tasca” perquè “el llibre en català ja s’ha normalitzat”. Al capdavall, als ciutadans del món que de l’espanyolització en diuen normalització no els calen ni Ones ni Voltes. Segons ells, aquestes llibreries només tenien sentit durant el franquisme. Ara ja no. Ara ja ens hem normalitzat. I que n’estem, de bé, oi que sí? De fet, aquests cofois ciutadans del món són els mateixos que quan viatgen a París, a Londres o a Nova York es meravellen de trobar-hi petites llibreries emblemàtiques en barris perifèrics i que quan tornen a Catalunya ens parlen de l’encantadora conservació de The Bookstore Community, la històrica llibreria del número 143 de la Setena Avinguda, a Brooklyn, de la qual són clients Paul Auster i Siri Hustvedt. Cosa que és certa, per bé que, ves per on, The Bookstore Community es va fundar el 1971, nou anys més tard que la llibreria Ona i vuit més tard que la llibreria Les Voltes.

Em pregunto, per altra banda, quin valor dóna el nostre govern a la Creu de Sant Jordi que la Generalitat va lliurar a Ona el 1986 i a la distinció d’establiment Arrelat a la Ciutat que l’Ajuntament de Barcelona li va concedir el 2006 si l’anunci de la seva desaparició el deixa indiferent. Tot plegat és una prova tristament diàfana que els discursos i les distincions institucionals, en aquest país, són pura buidor, pura escenificació sense cap altra motivació que la de cobrir l’expedient per quedar bé. Per això ara ens diran que no hi ha diners per salvar la llibreria Ona, i potser serà cert. No hi ha diners per salvaguardar la nostra llengua, però sí que n’hi ha –un milió d’euros concedit per Carod-Rovira– per salvaguardar les llengües indígenes de l’Equador.

Arribats aquí, és bo recordar certes coses. Per exemple, que va ser Esquerra qui l’any 2006, des de l’Ajuntament barceloní, va definir la llibreria Ona com un “establiment que té un paper vertebrador, que s’ha convertit en punt de referència, que dóna caliu i llum al barri i que contribueix a la cohesió social”. I, tot seguit, reblant tan belles paraules, va afegir que la placa concedida, grisa com les persianes dels establiments de la ciutat, és una mena de fita que indica que a dins s’hi cou una història interessant i que només es pot descobrir entrant-hi.

Doncs bé, si no es produeix cap miracle, dintre d’uns dies ja no podrem entrar-hi mai més, a Ona, perquè la seva persiana, grisa com la fal•laç distinció municipal que li van concedir, es tancarà per sempre. Només CiU pot fer-hi alguna cosa per compensar aquesta desídia. Cal demanar-li-ho per lleialtat al país i perquè va ser justament l’estimat Josep Espar i Ticó, un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya, qui va crear la històrica llibreria de la Gran Via de les Corts Catalanes. Potser és per això que Esquerra no en vol saber res.