cine.cat

Thomas Vinterberg és un director que és notícia en sí mateix cada vegada que estrena una pel·lícula. Només pel fet d'haver estat l'impulsor, colze a colze amb Lars Von Trier, del Dogma 95 ja mereix tot el crèdit del món, tot i que els dos amics es van prendre tot el moviment bastant menys seriosament que la crítica d'arreu del món. Ara, amb el pas dels anys i de les pel·lícules, encara no ha aconseguit superar l'èxit d'aquell meravellós i desgarrador film que va resultar ser Celebració.

Nick i el seu germà petit van créixer en un ambient deplorable, la seva infància va estar marcada per la pobresa, els abusos i l'alcoholisme de la mare, fins que una tragèdia va estripar la família. Nick té 33 anys, acaba de sortir de la presó. Sap el que vol: entrenar a fons i beure. L'apassiona el culturisme i viu en un penós refugi als afores de Copenhaguen.

El seu germà és ionqui i pare solter. Per a ell, només hi ha dues coses a la vida, el seu xut diari i aconseguir una vida millor per Martin, el seu fill de sis anys, raó per la qual es dedica a vendre heroïna. Cada germà viu la seva vida en un lúgubre barri de Copenhaguen, però els uneix la seva dura lluita per sobreviure.

Vinterberg ho inteta altra vegada amb Submarino, un film amb molt bones intencions tot i que amb un punt de partida potser una mica massa vist. A partir d'aquí, i per aconseguir un film més corprenedor del que realment és, Vinterberg comença un joc d'excessos que no el duu enlloc.

I com ja li passava a Dear Wendy, aquella espècie de western amb el protagonista ja crescudet de Billy Elliot, tot plegat acabava en un film fallit.