Opinió

El fum dels cotxes i dels pneumàtics cremats? ¿El fum que treia el cap dels soferts conductors que ahir tarda volien tornar a casa després de treballar i que van trobar-se la ciutat el doble d’embussada que en dia normal, tot per uns quants (molts menys dels qui anaven a rodes)? No. Aquests són importants però no els protagonistes. Perquè ells, els ciutadans que ahir van patir la vaga no en són els culpables. Simplement són aquella majoria silenciosa que no acostuma a manifestar-se més que traient fum pel cap. D’altres provoquen fum tot cremant coses. Però els soferts conductors amb qui ahir vaig compartir via crucis de retorn a casa són les víctimes d’allò que la sociòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann va batejar com “l’espiral del silenci”. Com a mínim fins ara. Perquè si aquest fenomen descriu allò que la gent no manifesta en públic perquè percep que no està socialment acceptat, jo m’aventuro a predir que tot plegat està vivint els seus últims temps de vigència respecte del malestar que els sindicats desperten en una àmplia majoria de la societat. Jo per exemple tinc ganes de posar-hi veu en tribuna pública, igual com cada dia més gent s’hi pronuncia en el seu entorn més immediat.

Jo els vull parlar del fum en què s’han convertit els sindicats i iniciatives seves com la convocatòria de vaga general d’ahir. Es veu que no van tenir prou amb el Piromusical de la Mercè de diumenge i aquest dimecres cert cos funcionarial de la cosa sindicada va voler projectar els seus propis focs d’artifici per fer-se veure. Per reivindicar que segueixen existint i que fan alguna cosa. La pena és que aquesta “cosa” hagi acabat essent bàsicament la molèstia que provoquen als seus conciutadans. Perquè al poder amic, ja ni pessigolles no li fan.

Però, per què parlo de fum quan cito els sindicats i la seva vaga? A pams. L’aturada que els senyors Cándido Méndez (UGT) i Ignacio Fernández Toxo (CCOO) van convocar amb efectes retardats no era contra el govern de Zapatero, sinó contra els empresaris. Contra aquests i, sobretot, pro-ells mateixos, els sindicats, per mirar de revitalitzar-se ara que passen moments tan baixos de percepció pública i d’influència social. Gran perversió –dissuasiva en el meu cas– del concepte de vaga general. Primer perquè és obvi que si en comptes del PSOE hi hagués hagut un govern del PP, aquesta vaga faria mesos que hauria estat convocada, molt probablement un parell de setmanes després que l’Executiu hagués anunciat les seves reformes en matèria laboral. I, en segon lloc, perquè Méndez, fins fa quatre dies també conegut com “el cuarto vicepresidente” per com de proper és a ZP, ja va mostrar amb els seus grotescos vídeos pro-vaga fins a quin punt mirava de fer l’aturada el menys molesta possible per al govern ZP. Apuntaven als empresaris i al PP, quan tothom sap que en les mesures que vol tirar endavant el govern socialista no hi han influït els empresaris ni un terç de com ho ha fet Brussel•les i la pròpia inoperància de l’Executiu Zapatero. Fum, per tant, fent “com si” la vaga busqués moure el govern espanyol, quan en realitat només buscava reposicionar millor els sindicats davant d’ells mateixos i de vagin vostès a saber qui més.

Els sindicats, sens dubte erosionats per la seva burocratització i assimilació amb la resta d’un mapa polític desgastadíssim, s’hi jugaven ahir molt. Per això van sobreactuat tant. I van fer-ho abans, durant i després de la data assenyalada. En les manifestacions convocades per ells en els últims anys l’èxit ha acostumat a ser perfectament descriptible. Necessitaven realimentar el seu ego, ni que fos via simulacre.

Així ahir van fer molt de soroll. Però només això. Focs d’artifici amb massa fumera final. Una fressa molt probablement sense conseqüències reals sobre unes mesures de ZP que ni ell va decidir i que ni ell pot tirar enrere bàsicament perquè en aquest ministeri només li han reservat llicència per a executar. Això ho saben els sindicats. I doncs? Per què la vaga si sabien que no mourien el govern de ZP? Fum.

Curiositat final també lligada a la fumera. De rebot, col•lateral, inesperada. La cortina de fum en què es va constituir ahir la jornada de vaga sindical respecte d’una nova decisió lesiva contra els interessos de Catalunya. I és que el viu de Zapatero, com és tradició en sintonia plena en qüestions nacionals amb el PP, va fer una discreta prèvia a l’aturada amb un acord amb els populars per renovar la composició d’un Tribunal Constitucional que fins i tot podria deixar l’actual que s’ha ventilat l’Estatut com a pro-autonomista. I au, fet. Ahir tothom a parlar del simulacre de vaga, i avui ja qui recorda el moment TC? Ningú? Doncs vinga, a anar passant dies, anys, empenyent-los i sempre, al final, amb Catalunya rebent per partida doble. Com amb els serveis mínims. Gràcies, sindicats. Per tot.