Opinió

Aixeco la mà (Bé, de pas se’ls saluda: Hola, què tal? Ha anat bé, això? Me n’alegro). Aixeco la mà per jurar davant la meva col•lecció de tebeos que és el primer cop en ma vida (i en totes les que he viscut i viuré) que a les Festes Majors m’han parlat de independència. M’explico mentre pico un pistatxo.

Mmm.. Tu, com a professional de la Festa Major des de la placenta, estàs allà. Enmig de la plaça. Balles el ball del fanalet, del càmping gas o del panet reconsagrat. I mentre entens i et solidaritzes amb les baldufes, ella, ella et pregunta: “I això de la independència, què? Perquè això no pot continuar així, no?” Va ser el primer, però després un darrere un altre: desenes de balls del fanalet, del llonguet, del davantalet... interrogat, assetjat, tot rumiant, debatent sobre la independència, sobre Catalunya, sobre Espanya i sobre... Què està passant? Jo només volia ballar i immolar-me amb el fanalet!

I retornes a la barra, perquè estàs suat, febrós, marejat, desencaixat, al•lucinat... i el noi, que el coneixes de no-se-quin-coi-de-dia-i-encara-se’n-recorda-de-tu, doncs aquell noi en comptes de dir-te “Què vos?”, te l’engalta: “Així, vos dir que serem independents?” I tot està canviant i tant que fins i tot a una barra de bar de Festa Major li fan pam i pipa a les sagrades obres de misericòrdia, i ara ja no es dóna de beure a l’assedegat. Ara es pregunta, s’interroga, s’inquieta, es dubta.

No és broma, poma. Si el debat, el tema, el love is in the air -que cada criatura li digui com vulgui- està a les Festes Majors vol dir que alguna cosa passa. Jo, sincerament, encara no m’ho crec. Veure totes aquestes persones, que coneixes de fa anys i panys, i que ara els hi agafa un atac d’al•lèrgia quan senten Suspiros de España, doncs sorprèn. Els veus patir, patir pel què pot passar, patir per ells. Patir.

Continuo amb la meva. Menjant pistatxos vestits amb samarreta fosforescent. No és gratuït que aquest fenomen l’hagi tastat per primer cop a les Festes Majors. Ai les Festes Majors! És el dia més important d’un poble, d’una ciutat. Són aquells dies. A les cases vénen parents, amics... per fotre un bon tiberi. Es troben. La Festa Major és un punt de trobada. El poble, la gent es reuneixen. Són uns dies on tots són un. Tornen, més que mai, les Festes Majors.

Catalunya és una Festa Major, més que mai. Tothom fa cap a la Plaça. Tothom es troba. Això serà molt gros! Catalunya és la punyetera Festa Major d’occident i d’orient. Vénen del nord, del sud, de gregal, de mistral i de sidral. Abans era Vente a Alemania, Pepe! I ara és Vente a Catalunya, Pepe! Per això torna el ministre Corbacho, perquè Catalunya està marxant. Per això el PSOE dóna la cara. Sense caretes, ni mascaretes. Per això el President Montilla vol dur aquests cotxes xinesos a Catalunya. I si hi hagués talladors làser de pèls de nas amb wifi també vindrien tot pentidanets i amb colonieta.

Ara tothom vol desembarcar en aquest bocí de planeta. Aquí la diversió està assegurada. Que ningú s’equivoqui: això és, serà, una Festa Major. Tots a la plaça. Per això hi ha més partits que mai. Per això hi ha més ruqueria que mai. Per això hi ha més de tot que mai. I la hòstia pot ser més garrafal que mai. Això és una Festa Major. Vente a Catalunya! Sí, vine perquè veuràs un país que no saps pas si s’està morint o està naixent. Ningú saps que caratxos està passant. Però el pitjor de tot és que el poble està patint. No ho saps prou com pateix i com patirà. President Montilla, no és que hi hagi el risc d’una fractura nacional i social, és que això és Catalunya i això és la Festa Major. Benvinguts! Visca la Festa Major!