Opinió

Goooood morning Vietnam. Així és: Vietnam. El Vietnam del Mediterrani. Lo punyeter Monopoly de la guerrilla urbana. Juegos Reunidos de la Caputxa. El parxís, l’oca, i rebenta perquè toca. Dimecres vam viure (i jo mateix en persona obligat a estar tancat a dos llocs) la Festa Major de la Ludopatia de la Destrucció. FMLD: addició de pseudo nova generació però més antiga que la rata Renata. Però... Aniré directe al gra de pus que fa puf!

Aquest joc, aquesta ludopatia, hauríem de preguntar-nos per què sempre es juga al taulell de Barcelona. Per què? Perquè tota la caputxada planetària mou fitxa a aquí? Pam, ja la tens: cap a casa. Des de principis de segle Barcelona és la Rosa de Foc i ara és la Caputxa de Foc. La Setmana Tràgica, el pistolerisme, els anarquistes, comunistes, falangistes, la Guerra Incivil, la Guerra de les Galàxies... I amb el canvi de segle els hi diuen anti sistema. És igual: anti sistema, anti tal i qual, beus amonal, o casa okupada, casa encantada, o okupe y eskupe... M’és ben igual.

És igual si ets de Pernambuco, Sant Andreu, Cornellà, Pedralbes, Figueres o Majadahonda. M’és igual. No m’és igual que totes les causes perdudes i diarreiques, que no tenen res a veure amb el nostre país, amb la nostra societat juguin la champions de la destrucció aquí. Aquí i pagant nosaltres. Quin són aquesta gent que ja no truquen de matinada? Qui són aquesta gent que rebenta tot lo que –i quan- li dóna la gana?

Patapam! Estem assistint al veritable xoc de civilitzacions. Destrucció versus construcció. Sí, versus no. La cultura de la proposta versus la cultura de l’aniquilació. El quillisme mortífer s’està re inventant en neoquillisme però és lo mateix. Vista una rata, vistes totes. Neoquillisme eres tu, que diria el poeta. El neoquillisme pretén ser “universalista”, i per això crema cotxes amb càmera digital como-mola-que-guai-lo-destruyo-todo-tal-y-cual-y-me-miro-y-remiro (always in castellà, of course, darling). Que el terrorisme digital no ens deixi veure el foc. Ai! Elquillisme és destrucció, el neoquillisme és més-més destrucció.

Avui, la lluita entre el bé i el mal, entre la veritat i la mentida ens la juguem amb el neoquillisme. Amb tota aquestes caputxes. Amb tota aquesta negror. Amb tota aquesta ardor. Això no pot ser bo.... Especialment per nosaltres, pels catalans, per Catalunya. Ja ho escrivia Joan Sales el 1938:

“Recordo que quan començaven a venir, fa dos anys, el fàstic que em feien les seves banderes discordants, totes estranyes a la causa de Catalunya, totes renyides a mort entre eles. N’hi havia una de negra amb una calavera i unes tíbies que és com si la veiés; devia ser, suposo, anarquista. Anarquistes i comunistes, stalinistes, i trosquistes, gent que entre ells s’haurien tret el fetge, d’Itàlia, de França, d’Alemanya, d’Anglaterra, dels Estats Units i de qui sap on, tot el que hi ha més esqueixat i de més olla a cada país, anaven compareixent a la Rambla com a cal sogre. I jo pensava que Catalunya ja no podia haver caigut més avall; ja era com una casa de putes on tots els perdularis i tots els pintxos, el milloret de cada família, poden entrar i sortir sempre que els dóna la gana”.

Un dels majors problemes que té Catalunya és el quillisme mudat en marca blanca, en franquiciat, en McDonald’s (ara ja no el rebenten, curiós, no?) de la devastació, en neoquillisme. En un moment que el país vol construir, n’hi ha que volen destruir. Aquest és el nostre futur, que ja és el nostre passat? Si hem d’escollir, què escollirem neoquillisme? Algú pot defensar aquests paràsits? Si hi ha algun partit polític, o associació de vegetals, que defensa aquesta gangrena es mereix l’auto il.legalització. La caputxa, digital, amb amonal o amb sidral... La propera setmana la descaputxarem. Ho sento Caputxeta Vermella.... El llop al final ets tu.