Opinió

Hi ha eminències molt totalitàries. Ho veiem contínuament en la vida quotidiana i als mitjans de comunicació. I si les eminències poden ser totalitàries, per què els totalitaris no haurien de poder ser ignorants? Aquest darrer és el cas de Sergio Ramos, el futbolista de la selecció espanyola que es va indignar quan, en una roda de premsa conjunta amb Gerard Piqué a Salamanca, un periodista de TV3 va demanar a aquest últim que li respongués en català. “En andaluz, díselo en andaluz, que está muy bien, ya que le cuesta entender el castellano”, va dir Ramos a Piqué, mirant amb menyspreu el periodista, quan el jugador català va acabar la seva resposta. Com sabem, Ramos, per exculpar-se –no pas per disculpar-se–, vist el rebombori que allò va tenir, va dir que la seva reacció havia estat una broma i que amb Piqué té molt bona sintonia. Però les càmeres de televisió mostren que Ramos menteix i que no es va tractar pas de cap broma sinó d’una reacció visceral fruit de la ignorància i del totalitarisme de què parlàvem abans. Sergio Ramos, per tant, ni tan sols no ha estat capaç d’assumir les seves pròpies paraules, amb la qual cosa, a més d’haver tingut un comportament que ha posat en evidència les seves limitacions intel•lectuals i la seva ideologia dictatorial, també s’ha revelat com un mentider i un covard.

Tanmateix, entenebrit pel fet en si mateix, hi ha hagut un element d’aquesta qüestió que ha passat força desapercebut. I és una llàstima, perquè és molt més significatiu que no pas el comportament de Ramos. Em refereixo a la reacció de Piqué i a la de la resta de periodistes que hi havia a la sala. Tots van riure per les paraules de Ramos, talment com si hagués dit una cosa molt divertida. Però de divertida no en tenia res. Es tractava d’un retret ofensiu i xenòfob a un periodista català, pel sol fet d’haver demanat a un jugador també català que s’expressés en català en un mitjà català. Ni més ni menys que el que fan tots els periodistes televisius o radiofònics del món en les rodes de premsa quan volen declaracions directes d’un jugador del seu país. De fet, ni tan sols cal que sigui del país. N’hi ha prou que el personatge sàpiga la llengua del periodista perquè aquest, en bona lògica, aprofiti per demanar-li’n unes declaracions, ni que sigui breument. Això és el que fan els reporters britànics o italians amb Pep Guardiola, per exemple. I això és el que va fer Sebas Guim, el reporter de TV3, però amb molts més drets, ja que tant ell com Piqué es trobaven en un Estat que diu que Catalunya en forma part. I si en forma part, l’ús de la llengua catalana no pot ser qüestionat.

De què reia, aleshores, Gerard Piqué mentre un individu es prenia la llibertat de menysprear Catalunya i la seva llengua davant de tothom? Aquest riure càndid recorda força el d’aquells catalans que també es mostren cofois quan un espanyol els diu: “Tu no pareces catalán”. És un insult repugnant, racista, però ells, pusil•ànimes, s’ho prenen com un afalac, donen les gràcies i somriuen com babaus. La imatge és tan patètica com veure un negre somrient a un blanc que li diu: “Tu no sembles negre”. Pel que fa al riure de la resta de periodistes que hi havia a la sala, només dir que va ser una mostra força diàfana de la transversalitat del prejudici catalanofòbic a Espanya o, si més no, del concepte de llengua “inferior” que aquell país té de la llengua catalana. I ja sabem que una llengua “inferior” només pot ser parlada entre “inferiors” sempre que no hi hagi cap “superior” al davant. Ja deia Tàcit que la marca de l’esclau és parlar la llengua del seu amo.

Per això cal lloar el capteniment de Sebas Guim, que, en lloc de seguir la galdosa inèrcia de TV3 –reproduir per sistema les declaracions en espanyol dels esportistes catalans–, va demanar a Piqué que s’expressés en català i, amb la càmera, sense proposar-s’ho, ens va oferir un brillant document televisiu: un exercici quotidià d’intolerància espanyola i una prova que els catalans només som respectats a Espanya quan renunciem a la nostra identitat.