Política

Aquesta és una novel·la amb vocació d’assaig?
Té alguna cosa que es podria considerar pròpia d’un assaig. Hi ha la voluntat de descriure uns tipus de personatges que existeixen a la funció pública però que també existeixen en altres indrets. El que passa al llibre podria succeir en qualsevol organització molt gran i massificada. Tothom coneix casos com el de la persona que fuig d’estudi, qui enlloc de treballar fa coses que no corresponen a la seva funció, els que pugen per qüestions polítiques i no per mèrit professional...

Però algunes d’elles sí que són exclusives de la funció pública...
Sí. Aquest és el drama, que el funcionaris, sobretot els de despatx com els que apareixen a la novel·la, saben que facin el que facin i decideixin el que decideixin no els passarà res. La diferència amb l’empresa privada és que si un no compleix la seva feina sap que se’l pot acomiadar. En canvi aquí no passa mai res. Les responsabilitats estan molt diluïdes de manera que mai ningú es fa càrrec cap error. Si algú decideix una cosa absurda s’executa l’ordre sense que ningú la qüestioni.

Vostè sap de què parla ja que ho fa des de dins...
Sí, treballo a la Departament d’Educació i per tant parlo amb coneixement de causa. Que la novel·la passi al mateix Departament és anecdòtic, es podria traslladar a qualsevol altre.

En tot cas és curiós que un funcionari parli de forma crítica sobre el funcionariat. Normalment són els qui no en formen part els qui més se’n queixen...
En parlo amb aquest coneixement però crec que l’esperit de funcionari, aquest que critico al llibre, no el tinc. Sinó no hagués escrit aquesta novel·la. El que vull reflectir-hi, és que el sector públic un sistema que té un engranatge que va funcionant sol. Tothom quan en forma part el va seguint sense fer preguntes. Estic segura que no sóc la única que ho veu i crec que la majoria de la població defensa que la funció pública s’ha de reformar. Però ningú no diu res.

Per tant els seus companys no són amants de l'autocrítica...
Hi ha un silenci tàcit que fa que res canviï. A la novel·la ho he intentat reflectir en els personatges. Tots en treuen algun benefici i per això no denuncien mai problema. Ningú diu res i ningú no fa res. Qui hauria d’introduir aquests canvis, els qui tenen poder polític, no actuen. És un sistema que corromp a tothom, de l’escalafó més alt al més baix.

En pot citar exemples?
Fa poc vaig saber d’unes oposicions per ser conserge d’una facultat. De les quatre persones que ocupen la plaça cap té res a fer. Hi ha molts funcionaris que es neguen a fer qualsevol cosa que surti de les seves funcions. Aquesta és una forma poc solidària i col·lectiva de treballar.

Què en pensa de les crítiques que reben els funcionaris?
Hi ha dos discursos: el de la dreta més enarborada que diu que s’han d’eliminar tots els funcionaris, suprimir la funció pública i privatitzar-ho tot. Després hi ha gent que s’ho mira amb un aspecte crític una mica més racionalitzat. Jo no estic en contra dels funcionaris, crec que han d’existir i que qualsevol país necessita gent al servei del sector públic. Ara, el que penso és que aquesta funció s’ha de reformar. Crec que això de tenir una feina per a tota la vida és una idea absurda i totalment passada de moda. És buscar garanties quan no n’hi ha. Volem que la vida sigui eterna i que tot sigui etern i no hi ha res més intangible, més fungible, que la vida. Llavors com podem demanar una cosa per tota la vida?

Potser és un anacronisme històric...
En el seu moment, quan es va crear el cos de funcionaris el segle XIX, tenia una raó de ser. Es tractava de permetre que el poder públic l’executessin persones alienes al poder polític. Actualment s’ha pervertit del tot. Aquest “facis el que facis no passa res” implica que tampoc no hi ha rendiments. Això porta molta tranquil·litat, massa. Al mateix temps és un mecanisme pervers perquè, de la mateixa manera que sembla que et doni moltes coses, aquesta seguretat el que fa és aniquilar-te.

En quin sentit?
El funcionariat és com un paraigua que et protegeix de les tempestes però que evita que vegis el sol. No cal que tinguis cap iniciativa, ni ganes de millorar ni creativitat ni res de res. Entres dins aquesta roda i l’únic que fas és fer-la girar. El fet de no arriscar també és perdre moltes coses bones que té la vida. La vida és risc. Això és el que he intentat reflectir, un sistema que arrossega la gent, que fa que tothom es comporti d’una manera similar.

Aquesta seguretat és la que fa que els protagonistes només tinguin dubtes fora de l’àmbit laboral?
Sí. Els personatges, a banda de ser moralment reprovables, tenen una vida interior molt pobre. Això és el que a mi m’interessa més de la novel·la. He volgut escriure sobre quelcom que vagi més enllà d’un col·lectiu concret. Crec que parla sobre la condició humana i d’una faceta una mica patètica d’aquesta condició. Són personatges derrotats. No hi ha cap crit a favor de la vida ni de modificar les coses. Són personatges que van caminant però no van enlloc. Això no només passa al món dels funcionaris. Vivim al segle XXI, hem tingut el XX al darrere amb dues guerres mundials, els atemptats de l’11 de setembre... Som una societat, en definitiva, desencantada.

Creu que els tòpics sobre els funcionaris són encertats?
Crec que sí. El funcionari que correspon a aquests tòpics existeix tot i que estic convençuda que n’hi ha de bons. El comportament que justifica el tòpic està tant estès que els bons funcionaris passen desapercebuts. A més, aquesta novel·la parla dels de despatx, dels quals n’hi ha un excés i que sovint acaben no fent res.

Amb la crisi s’han accentuat les veus crítiques amb el sector públic. Els qui hi treballen se senten atacats?
Hi deu haver de tot. El funcionari estrictament funcionari segur que sí. El que és crític, no, perquè jo en sóc i no me’n sento. Només cal una mica de sentit comú. En l’època que les noves tecnologies són tant importants com és que ens cal tanta burocràcia? Com és que enlloc de fer els tràmits més curts tot segueix sent complicat i llarg?

Per tant creu que les mesures que s’estan proposant per reformar aquest sector són encertades?
Sí i crec que algunes s’acabaran fent perquè les lleis del mercat són les que són. Estem en època de crisi i s’han de reduir costos. S’han d’actuar en altres entorns però en aquest també. Estic a favor d’aprimar el sector públic.

Els seus companys què en pensen de la novel·la?
He rebut missatges positius i suposo que els negatius no me’ls diran. Crec que si una persona és capaç de mirar-s’ho amb distància fins i tot riurà. Si s’ho mira com una cosa molt personal i en el sentit més literal, segurament no li farà gràcia. Suposo que hi haurà reaccions de tota mena però estic convençuda que aquest llibre em farà enemics.

Hi apareixen persones que coneix amb el nom canviat?
Això no passa i sí que passa. No hi ha cap personatge que sigui un personatge real, són prototipus, comportaments de funcionari. Per exemple, el del personatge que es treu una segona carrera estudiant en hora de feina. Això passa i per això ho he fet sortir. No pensava en ningú en concret però segur que hi haurà qui es pugui sentir eludit. Com per exemple el cas del director general que obté el càrrec per motius polítics i que creu que se'l mereix pels serveis prestats al partit. De casos com aquests n’hi ha molts.

La novel·la té un to àcid, un sarcasme constant...
Volia retratar l’absurditat del tot plegat. És evident que l’administració treballa pel país però també hi ha molta feina inútil. En aquest sentit només cal veure'n l'últim capítol. És la història de set personatges que es troben en una reunió absurda, que no serveix de res.

Això passa perquè tenim una democràcia jove?
N’és un factor. Aquí quan es va crear l’administració pública es van copiar els pitjors vicis del nostre voltant. Tot està molt relacionat amb la democràcia, fins que no canviem les lleis del joc i fins que no hi hagin, per exemple, llistes obertes la cosa no canviarà. Ara els uns es protegeixen als altres i això fa que l’administració es vagi engreixant perquè cap partit farà coses perquè sap que, quan perdi, serà protegit pels altres. Vivim en un món on es fan favors mutus a determinats col·lectius. Les persones que discuteixen els aparells de partit són arraconades. És un joc poc democràtic.

La no dissidència i l’amiguisme tenen premi...
Aquest és un mal no només nostre sinó que del sud d’Europa. La nostra moralitat és diferent dels països del nord d’Europa. Per exemple, a Finlàndia no hi ha cap persona que pugui tenir un càrrec polític amb una multa de trànsit. Es considera una taca al teu expedient com a bon ciutadà. Aquí si no pagues les multes o evadeixes impostos està ben vist. Al sud de la Mediterrània el bé públic és allò que m’afecta a mi i els que són com jo. Si a això li sumem una democràcia jove el problema assoleix unes dimensions dramàtiques.


Parlant de Finlàndia, en aquest país alguns funcionaris, com els professors, tenen un expedient acadèmic molt superior als d'aquí. S’ha sigut poc restrictiu a l’hora d’admetre nous treballadors públics?
El nostre sector públic prima la mediocritat. Per què he de treballar més que l'altre si acabaré cobrant el mateix? Les regles del joc són aquestes i en determinats llocs es consolidin persones que no tenen capacitat per exercir el càrrec que ocupen. No s'ha primat el talent sinó "l'hem de ser tots feliços, tots solidaris i tots hem de ser iguals". No es potencia sinó al contrari, està mal vist, que algú sobresurti i aquesta és una manera socialment suïcida de funcionar.

Un darrer tòpic sobre el funcionaris: són insolidaris...
Crec que col·lectivament sí. Determinats funcionaris no admetran que tenen privilegis sobre la resta sinó que parlaran de drets. Això és molt discutible i la crisi posarà les coses al seu lloc. L'Estat i la Generalitat tenen dèficit i d'algun lloc han de sortir els diners. Això demostra una part de tots nosaltres: que som molt solidaris teòricament però, quan ens toquen el crostó, potser deixem de ser-ho. Els funcionaris tenim unes condicions laborals que la resta de mortals no tenen, i això és un greuge comparatiu.