Societat

L’últim mes de l’any ens l’hem passat parlant de les filtracions de Wikileaks. Com valora aquest fenomen des del punt de vista del poder de la informació?
Es tracta d’un fet vinculat a la capacitat de la xarxa i al seu poder de difusió. Les goles profundes d’avui dia poden ser les mateixes que les d’abans, gent amb accés a la informació reservada però la capacitat de difondre un volum tan gran de documents és nova.

Diuen alguns periodistes, però, que Wikileaks és l’acta de defunció del periodisme clàssic...
No sé perquè. Wikileaks ha triat uns mitjans a qui donar exclusivitat i per tant, els ha acceptat com a mitjans de referència. Els periodistes han de fer de filtre: triar, llegir, interpretar, contextualitzar i jerarquitzar. El periodisme és això.

Però veu bé que només determinats mitjans –en el cas espanyol El País– hagin estat els portaveus d’aquestes filtracions?
No ho valoraria en termes positius o negatius sinó del que significa: no ofereix la informació a tots els mitjans, no la socialitza, estableix una jerarquia i delega en mitjans triats qui farà d’intèrpret. No és el súmmum del pluralisme, tampoc, i pot fer d’estratègia comercial: allò bo no és a l’abast de tothom.

El que ha fet Julian Assange es pot considerar periodisme?
Com deia, el periodisme el fa qui interpreta, qui garbella i explica. La transmissió com a tal d’informació no es pot considerar periodisme. Wikileaks ha actuat com a canal, no com a periodisme, ha deixat en altres mans la feina de digestió dels documents. Imaginem un portal especialitzat en penjar informes sobre medi ambient, per exemple. Fa periodisme? Si no treballa el material, no; es presenta com a eina de documentació.

Amb Wikileaks s’ha passat a fer “informació-espionatge”?
L’espionatge com a tal genera informació, el que ha fet Assange és una filtració massiva, interessant en alguns punts i irresponsable en uns altres. És feina de Wikileaks mateix i dels mitjans que en publiquen informació decidir on és el límit del que justifica ser explicat. Les filtracions, en la història del periodisme, no sempre han estat a favor dels interessos ciutadans. En aquest cas, no trobo que totes tinguin el mateix interès i estiguin justificades. Les que apel•len a la responsabilitat de les decisions polítiques poden ser útils a la societat.

Durant aquestes setmanes s’han plantejat molts debats ètics i morals sobre la informació oferta per Wikileaks. Com cal que es plantegi aquest debat un periodista?
Com en qualsevol altre cas, primer la fiabilitat d’aquests documents. Si aquesta està certificada, el dret de la ciutadania a conèixer allò que els pot afectar i la incidència que pot generar, el perjudici a uns tercers o a la seguretat de persones i territoris. En segons quins casos, el dret a la rèplica d’implicats o de les autoritats.

Deia abans que la xarxa havia ajudat a difondre massivament la informació de Wikileaks, però també les xarxes socials estan revolucionant la informació. Estem més informats sobre molts aspectes alhora, o només tenim més informació però de pitjor qualitat?
La sobreinformació que patim és evident i tot i dedicar una part del dia a informar-nos, tenim un coneixement superficial. L’ús de xarxes socials com a lleure no significa que la generació de Twitter estigui més informada, sinó només aquells, una part, que ho cerquen. Falta consciència de la diferència entre mitjans i canals socials, formació en ús curós de la tecnologia i assumpció de la barrera entre la comunicació social i la personal. Mentre es demanava un periodisme humà i d’interès social, la part més humanament privada ha inundat la xarxa, dels del blocs de cuina fins a les fotos de cada minut de la vida d’una persona.

Cap a on va el nou periodisme? De vegades sembla que qualsevol, amb un mitjà de comunicació a l’abast, pot ésser periodista...
Ja ho vaig escriure a Un país de revistes, que parlava de la historia les revistes en català: els blocs són els nou diaris, la successió d’aquells journals que no informaven estrictament, sinó que divulgaven els temes d’interès d’una persona. El fet de ser considerat o no periodista vindrà de la professionalitat, la formació, l’exercici responsable i eficaç. Molta gent cuina bé i no es consideren cuiners professionals. L’assalt als canals de la xarxa no ha de fer por si els professionals ho som amb exigència.

Sembla que la premsa digital pren embranzida i que la ràdio s’escolta per Internet i sobreviu força bé. Però quin serà el futur d’un mitjà com la televisió que es pot veure desbancada per Internet?
El consum de la televisió s’ha fragmentat i s’ha asincronitzat, veiem les programes quan volem, a la carta o en streaming. El que es prometia que duria la TDT arriba a través de la xarxa. La televisió, però, com a difusió de productes audiovisuals, no deixa d’existir, igual que tenir un diari en línia no fa desaparèixer un periòdic. La revolució de la impremta va ser igual de forta però els llibres existien abans d’ella. Les televisions hauran de potenciar el seu paper de productores i de distribuïdores en diversos canals. Els costos tan grans de producció amb un empetitiment dels ingressos publicitaris ja està produint fusions i desaparicions.

I quin diagnòstic en fa dels mitjans de comunicació a Catalunya?
Catalunya, com a comunitat sense Estat, té un bon diagnòstic pel que fa als mitjans de comunicació. Som els més grans entre els petits. El nombre de mitjans, la seva dimensió, la difusió i el lideratge en molts camps, com ara la ràdio i la televisió públiques o algunes privades autòctones, són una bona notícia. Segurament, els índexs de lectura en català, la visibilitat de les revistes o els problemes de distribució són temes pendents, però el panorama no és dolent.

Per què mai es parla de la televisió/ràdio/premsa "escombraria" feta a Catalunya? No n'hi ha?
I tant! Mitjans escrits mal editats, publicitat sense informació, repetició de notícies sense reelaborar per part dels mitjans, canals de televisió de vendes i paraciències, informació fraudulenta... Tot això és brossa. Però hi ha hagut per part dels grans canals de televisió, sobretot de la marca TV3, un intent de jugar als realities sense fer sang, de manera més elegant, potser això ha rebaixat la visibilitat de la telescombraria. D’altra banda, molta que ens arriba no està feta aquí, però en som consumidors.

En aquestes últimes eleccions s'hi presentaven diversos partits independentistes. Si Catalunya fos finalment un Estat propi, com seria el panorama dels mitjans al nostre país?
Canviant, però esperem que en pau. D’una banda, partiríem ja d’una normalitat que altres nacions sense Estat no tenen. De l’altra, hauríem de veure quins pactes es podrien establir amb les empreses, quines regles del joc per tenir uns mitjans plurals, respectuosos amb la nova situació però no per força fets aquí ni en català.

Hi hauria més televisions i ràdios?
No és probable que el nombre de mitjans es multipliqués, les empreses ja tenen molta dificultat per aconseguir anunciants. En tot cas, clar, dependria del moment econòmic. Una Catalunya independent es perfilaria com a plurilingüístic amb oficialitat del català, però el castellà seria la llengua de molts ciutadans i un idioma que ens fa d’eina de comunicació amb molts països. Per què no un canal català en castellà per a l’Amèrica Llatina? Més val que ens expliquem a nosaltres mateixos. No tindria sentit barrar el pas a cadenes que es podrien veure per Internet però una altra cosa seria quines contrapartides aconseguir en tant que programació pròpia o intercanvis de visibilitat.

Canviaria molt el model de televisió que fa TV3? Els Telenotícies, programes...
Si Catalunya fos independent la centralitat informativa hauria de canviar per força, hauríem de tenir un context més global, ibèric també, però mediterrani, europeu, no tan estrictament hispànic. Els programes que es fan ja són de prou proximitat, i també la ficció. No sé si en els programes ho notaríem gaire.

Des de l’arribada de TV3, Catalunya Ràdio, RAC1 i en definitiva de mitjans catalans i en català, com ha canviat la societat catalana en vers els mitjans i la manera que tenen d'informar-se?
És difícil abstreure’s de què veníem d’una situació de 40 anys de sotmetiment de la cultura i d’escapçament de la modernitat que es va viure entre els anys vint i trenta del segle XX. La informació s’ha fet a l’abast de la societat i encara que ens sembli que el coneixement universitari ha pogut disminuir, el cert és que s’ha popularitzat. Molta gent consumeix sobretot mitjans en català i per tant, concep el món des d’aquí i això ha suposat una normalitat. D’altra banda, ha pujat l’exigència per part dels ciutadans cap als mitjans, l’època de militàncies ha passat i els consumidors se senten orgullosos si la producció és de qualitat, a més d’autòctona.

Diuen que els catalans busquem més informació als mitjans i menys entreteniment...
Hi ha sempre un petit decalatge entre els índexs d’audiència televisius diaris entre Espanya i Catalunya, que es va mantenint: a Catalunya sovint té més èxit la ficció de qualitat o la divulgació i menys èxit segons quina telescombraria. Llevat d’això, i de la correcció de TV3 que comentàvem, l’entreteniment és més consumit. Si separem els informatius en prime time de la resta de programació educativa i divulgativa de televisió, la ficció guanya per golejada o, per exemple, els diaris esportius també es venen més que segons quines revistes...

Però aquí triomfa el Polònia i a la resta de l’Estat la idea no ha funcionat...
Sí, podríem citar l’èxit més autòcton de segons quin infoentreteniment o sàtira política, del tipus Polònia, que no surt tan ben parat a Espanya. Es tracta d’entreteniment barrejat amb interpretació de la informació, i com ho hem estudiat, sabem que la gent creu que s’informa a través d’aquests formats...