Ticker

Per tancar, de moment, aquest cicle de col•laboracions que els amics de El singular digital m’han permès anar publicant cada setmana, no em semblava oportú agafar una qüestió conjuntural: el comentari d’un esdeveniment puntual, d’unes declaracions, d’una decisió de govern.... Hauria de tenir tot, em sembla, un to una mica més solemne, però al mateix temps no desenganxat del debat més viu i més actual.

En la conjuntura actual, tant com sempre i més que mai, el nacionalisme català no ha d’oblidar que el seu objectiu fundacional és fer –o consolidar, o permetre sobreviure- la nació. És a dir, els trets distintius de la pròpia personalitat, allò que fa dels catalans un grup humà unit per un sentiment de pertinença no estrictament administratiu, no lligat tant sols a un document oficial, sinó sentit i viscut. Això del nacionalisme és complicat. La paraula no és simpàtica: l’han contaminada a Europa i al món molts anys d’història. Per na alguns dels seus caricaturistes, el nacionalisme és l’exaltació irracional d’allò que és propi, fins a considerar-ho superior a allò que és aliè. Si el nacionalisme fos això, jo no me’n sentiria. Aquesta seria en tot cas la definició d’un xovinisme que no m’agrada i que certament detecto en algunes manifestacions del nacionalisme. Del català, no més i molt sovint menys, que a d’altres nacionalismes pròxims.

Hi ha persones que et defineixen el nacionalisme com la voluntat de construir un Estat per a la nació. No dic que no. Però, al meu parer, l’Estat, el poder polític, no és un objectiu per ell mateix. És un instrument, una eina. L’objectiu és fer, mantenir, preservar la nació. Avui, sabem que això és impossible sense un poder polític favorable. Sense un Estat. L’Estat espanyol ens diu cada dia que el manteniment de la nació catalana no està entre els seus objectius. Doncs haurem de pensar en un altre instrument, perquè les coses no es poden fer si no es tenen les eines que fan falta. Però les eines no s’han de confondre amb els objectius. Ni tant sols les eines imprescindibles.

Per això, em sembla que el nacionalisme català no ha d’oblidar el lema de fer nació. I fer nació exigeix fer política, fer Estat, però és moltes més coses. Abans que hi hagués nacionalisme polític, a Catalunya, va haver-hi nacionalisme cultural i nacionalisme econòmic. Entenent per nacionalisme econòmic no el fet de tancar Catalunya com un mercat impermeable i no deixar-hi entrar res, sinó saber que la força i el benestar de la nació passaven també –i segons com, sobretot- pel seu progrés econòmic, per la creació de la riquesa i per la seva justa distribució. Després es van adonar que amb això no n’hi havia prou,l i que calia fer política. I tant! Però sense deixar de fer tota la resta.

No és una pura reflexió històrica. Estic convençut que a mig termini es plantejaran en les relacions entre Catalunya i Espanya bifurcacions transcendents. I que ens en sortirem bé només en la mesura que en aquest moment de mesurar les forces de cadascú, la nació sigui forta i estigui cohesionada. Forta políticament, però també socialment, culturalment, econòmicament. Fer nació no és avui ni ha estat mai un objectiu secundari, per darrera de fer Estat o de fer política. Continua sent l’objectiu central. Que necessitarà les eines de l’Estat, les eines de la política. Però que necessitarà també altres eines en mans de la societat civil, dels ciutadans particulars, de la gent.