Opinió

Fa uns quants dies, Joan Puigcercós i Joan Carretero van quedar a Barcelona per parlar de política. La reunió es va fer a petició del president de Reagrupament, que la va demanar poc després de la seva entrevista al diari Ara en la qual proclamava que el seu antic partit ha de ser “el pal de paller de l’independentisme”. Segons fonts ben informades de la trobada, Carretero va sondejar el president d’ERC sobre un possible confluència al seu partit de sempre. L’operació havia d’incloure, també, el seu cercle de confiança. Tot i que no m’han dit els noms concrets, entenc que es referia a Rut Carandell i Roger Granados, entre d’altres.

Després d’escoltar-lo atentament, Puigcercós va respondre que aquest retorn ara és impossible i que, en tot cas, la millor via per començar la reconciliació era a través de la cooperació a les eleccions municipals. El president d’Esquerra, imbuït per la seva nova etapa relativista, fins i tot va avisar Carretero que, segons com vagi el congrés d’ERC previst per a la tardor, les futures negociacions les haurà de tenir amb un altre president del partit. En tot cas, els dos enemics acèrrims també van parlar d’altres coses a mig termini, però ja en parlarem un altre dia en un article diferent. Ara com ara, el primer pas de la nova aliança és un acord electoral a Barcelona entre els dos partits, que compartiran candidatura el dia de les eleccions.

El fet és que aquesta nova entesa sorprèn una mica. Així m’ho asseguren alguns dirigents de les dues formacions. En cap altre país del món he vist que un partit pacti, dos mesos després d’unes eleccions letals, amb l’escissió que li ha suposat una sagnia del 40.000 vots. I menys encara quan aquesta escissió s’ha estavellat. Reanimar el teu adversari polític amb un desfibril·lador és una imprudència i una temeritat. Cal recordar que els dirigents d’ERC han posat Rcat de volta i mitja, en públic i en privat. Mirem què deia Josep Huguet al seu bloc després de les eleccions: “Carretero no accepta la democràcia interna generosa d’Esquerra i munta una escissió atiada pel grup Godó, que després el deixa tirat”. O al diari Regió 7: “Són monotemàtics, populismes que no solucionaran res”. I els dirigents de Rcat no s’han quedat curts. La mateixa Rut Carandell deia el setembre del 2010 que “molta gent de la meva generació (vaig entrar a la mateixa època que Joan Puigcercós i Jordi Portabella) no han fet res més a la vida que viure de la política”.

O sigui que ERC vol pactar amb uns populistes i Rcat amb uns vividors de la política. És per això que tot plegat és molt estrany i té molta gent desorientada. És obvi que hi ha una explicació de supervivència. ERC i Rcat són dos vaixells amb vies d’aigua i és evident que la unió fa la força. Però també és cert que l’electorat independentista només va legitimar una de les dues opcions. I un pacte construït sobre la urgència i la necessitat acostuma a ser un pacte la factura del qual es va pagant a terminis.