Opinió

Nadal és sinònim de consum. Aquest dies de compres i més compres i, per tant, de sobreexposició a les etiquetes, a les instruccions i als certificats de garantia, he pogut constatar l’avanç considerable de l’etiquetatge multilingüe al nostre país i l’augment de la presència en igualtat de condicions amb el castellà de la llengua... portuguesa.

Quin xollo ser portuguès resident a Catalunya! És sorprenent la quantitat de productes que podem trobar al supermercat que estan etiquetats en castellà ien portuguès en peu d’igualtat. És a dir, que ambdues llengües apareixen amb lletres de grandària i estètica idèntiques. Tant és així, que vivim la gran paradoxa que podem pràcticament “comprar en portuguès” i d’estar a un pas de “viure plenament en portuguès” a Catalunya! Així, podem comprar Dodot Primeiros Jogos, Cereais Cuétara em forma de bolacha, Ananás en Rodelas en Calda d’Importaciones Vidal, Pao de Especiarias e Mel, Sardinhas em molho escabeche, Espinafres em Folhas, vinho tinto, etc.

Les decisions en matèria de logística i distribució de multinacionals i grans superfícies estan implantant un bilingüisme en l’apartat dels productes de consum cada cop més visible i cada cop més estès. La consideració de la península ibèrica com a mercat unitari ens mostra una de les paradoxes del món dit modern: la disminució de costos de producció i distribució, la geografia i les infraestructures manen més que dels drets lingüístics de les persones. L’espai que hauria d’estar ocupat pel català, l’ocupa una llengua totalment aliena al país. Això no molesta els espanyols, ningú no s’ha queixat d’una invasió portuguesa! Suposo que perquè es tracta del portuguès, perquè si el mateix espai estigués ocupat pel català, ja tindríem un Francisco Caja de Consumo Cívico Catalán per interposar denúncies als tribunals i a Intereconomía dient què s’han pensat aquests “catalinos”.

El que altres països poden percebre com una normalitat (a Suïssa els productes estan etiquetats en 2 o 3 de les llengües oficials) aquí sembla un impossible. Hi ha notables excepcions, com els productes Eroski-Caprabo (molts etiquetats en les 4 llengües de l’Estat) o els de Bonpreu (exclusivament en català) ; que, si no n’ets una client habitual, encara et criden l’atenció en tractar-se d’una oferta tan fora del comú si ho compares a altres punts de venda. Però, en realitat, en això de l’etiquetatge en català, la sensació és d’estancament (versió optimista) o de retrocés (versió pessimista). Segur que trobaríem xifres per defensar una o altra posició, però en tot cas mai d’optimisme. Sobretot després de la sentència del TC sobre l’estatut que permet una interpretació basada en les tesis d’UpD i de la resta de l’ultranacionalisme espanyol, sigui d’arrel jacobina o tardofranquista, que sota l’eufemisme de “lengua común” estan aconseguint que s’estableixi la idea d’ “única lengua oficial”, com si les dues coses tinguessin res a veure.

Cal seguir lluitant pel reconeixement oficial de la nostra llengua a Espanya i a Europa. No pot ser d’altra manera. Els esforços han estat considerable i és lloable la feina feta per ADEC, plataforma per la llengua, òmnium, etc. però, resulta molt dur veure com el determinisme lingüístic més mercantilista s’imposa malgrat tot els esforços per defensar l’oficialitat del català. Però, mentre la via de la difusió i la sensibilització i la de l’ampliació de la protecció via normativa i convenis continuen sent les principals línies d’acció, on és la via que fomenta les accions concertades dels consumidors? Els consumidors anglosaxons –salvant totes les distàncies culturals i de nombre respecte a noslatres- són capaços d’unir-se per boicotejar un producte o marca fins que aquesta obertament o veladament rectifica. Qui no recorda el boicot a Nestlé per culpa d’una sospitosa política de promoció de la seva llet infantil en pols al tercer món? O contra Nike per l’explotació infantil als seus centres de producció a Àsia?

Potser la nostra conscienciació nacional no ha assolit el grau d’amplitud i de maduresa per provar campanyes pro etiquetatge a través de la mobilització de milers de consumidors . El risc de fracàs pot frenar aquest tipus d’iniciativa o fer pensar que no és convenient. Però, la lectura contrària potser sí és la correcta. En una societat opulenta com la nostra, les decisions de compra i el consum de productes ocupen una bona part de la nostra vida personal i familiar, i conseqüentment, accions concertades de boicot o de pressió per part de ciutadans-consumidors, poden ser una via útil de conscienciació i de mobilització social.

La suma de voluntats, els resultats tangibles, la immediatesa, etc. poden fer obrir els ulls a molts escèptics i a molts incrèduls, i que aquestes petites (o grans) victòries en el terreny del consum, permetin una traducció a un escenari polític. Però, tal i com està la cosa, potser la solució més fàcil seria que tots aprenguéssim portuguès i que féssim aquesta llengua cooficial a Catalunya. Així almenys tindríem una llengua no castellana a les etiquetes. Però, llavors –al contrari d’ara que no diuen res- des d’Espanya farien perquè aquesta “llengua estrangera” desaparegués de joguines, productes de bellesa, aliments, etc.

Mentrestant, tot fa pensar en les ironies de la història: què bé que ho van fer els portuguesos el 1640! Avui, 371 anys després, malgrat ser independents, la seva llengua està més present arreu d’Espanya que les altres llengües “pretesament” espanyoles... Tret del castellà, és clar!