El diumenge passat es va celebrar el primer congrés nacional de Solidaritat Catalana. Després de les diverses disputes internes per ocupar un lloc a l’executiva, la llista oficialista –dirigida pel tiquet Bertran-Tena- es va erigir en clara vencedora.

Però bé, detalls a banda, vaig quedar estorat, perplex i garrativat quan va pujar a l’escenari el seu flamant secretari general, l’exrepublicà Uriel Bertran, per fer el discurs de clausura del congrés. Bertan, que va investir a Montilla com a president de la Generalitat, va tenir la barra de titllar a totes les formacions polítiques del Parlament –amb l’excepció de la seva, per descomptat- de “trair el país” i de “vendre’s per quatre càrrecs”. Alguns espècimens que es dediquen a la política des que van abandonar el xumet, sovint pateixen un estrany alzheimer selectiu. Bertran, després de donar suport incondicionalment als dos Tripartits i de fer caramboles amb Esquerra Republicana a l’Ajuntament de Badalona, ara sembla que se’ns presenti verge de qualsevol pecat. El diputat Bertran ha enterrat el seu passat i, de cop i volta, es veu amb la valentia i el coratge d’anar criticant a tothom. Ha nascut el líder redemptor. Pels jutges del termòmetre nacional sempre són pocs els escollits. Ells marquen les pautes i les vies de la catalanitat i, qui no les segueix estrictament, serà criminalitzat fins al judici final.

Joan Sales va escriure en una carta dirigida a Màrius Torres l’any 1937: “Hi ha una cosa d’Estat Català que no m’agrada, i és que del sentiment patriòtic se’n faci una ideologia personal quan és, o hauria de ser, un patrimoni comú de tothom. Podríem defensar Catalunya des de totes les trinxeres o així hauria de ser”. Vaig recordar la brillant sentència de l’escriptor barceloní durant l’enterrament de Joan Colomines. En tots els parlaments es recalcava que Colomines havia predicat sempre un catalanisme constructiu, integrador i transversal. Tot i ser independentista sempre havia tingut present aquesta necessitat imperiosa de sumar.

Les proclames maniqueistes de Bertran només condueixen a cap un cul de sac. El nou secretari general de Solidaritat hauria de tenir ben present que sense la generació dels Triadú, els Pujol, els Passola o els Colomines no seriem on som ara. De ben segur que tots ells aspiraven a la victòria. Molts d’ells haurien volgut proclamar la independència des del balcó de la Plaça Sant Jaume. Tots ells eren catalanistes de pedra picada. Van entendre, però, que aquest no era el seu paper, no els tocava a ells. La seva lluita era una altra.

Si no hem quedat diluïts dins del magma de l’Espanya centralista és gràcies a una generació que va entendre i acceptar el paper de constructor. Gràcies a una generació que va renunciar a les proclames estèrils i a la testosterona simplista, el diputat Bertan pot anar ensenyant paquet pel passadissos del Parlament.