Ticker

Un dia vaig ser petit. Molt més petit que ara. Era lil•liputenc i podia tutejar a les formigues i els escarabats. Tot era genial. Súper. Però un dia... Un dia vaig començar a créixer. Jo no volia! Però la biologia és una dictadura cruel. Vaig madurar el dia que vaig arribar als interruptors: Xsssssssttttt!!!! Ma padrí em renyava quan em deixava un llum cremant. Ho vaig entendre tot. Mai més m’he deixat un llum encès. Però m’hi jugo un pomet de farigola caramel•litzada que si ara anem a més d’una Conselleria, a més d’un Ajuntament, a més d’una d’empresa... veurem com estan enceses, inútilment, estèrilment, sense sentit, milers i milers de llums. Si volen entendre per què s’incendia un país no mirin enlloc més.

M’he passat la vida apagant el llum dels demés. Clac. De gent que tira la casa de tots per la finestra. Malgastadors, malbaratadors, rebentadors... i després culpen als demés. Paga-la tu la factura, tros de rata carbonitzada. Ells sí que s’haurien de torrar a una botifarrada popular organitzada per l’Associació de Bombetes Socarrimades. Ai! Potser és que Catalunya ha passat de la cultura de l’espelma a la dels fluorescents a la velocitat de la hiper-mega-súper llum. Hem estat, som, espelma: llum feble, però fidel. Poca llum, però segura. Sense espelma no hi hauria fluorescents, ni leds, xenó, ni resplendor làser, ni refulgència via wi fi. Recordo aquell dia amb poca llum. Amb el llum necessari: amb tota la llum.

Recordo quan vaig entrevistar Joan Colomines preparant el documental “Estudiants per la llibertat”. Recordo el pis. Recordo la lluita d’espelma. Les paraules que sortien just per arribar a la meva vora. Recordo com explicava la duríssima Universitat dels anys quaranta. Les tortures. La doble vida. Les primeres octavetes. La lluita. Dels Colomines, dels Josep Maria Ainaud de Lasarte, Hilari Raguer, Agustí Bassols... Tanta gent! De tots aquelles joves que militaven al Front Nacional de Catalunya; al Front Universitari de Catalunya; a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, a Unió Democràtica de Catalunya... Sí, tots catalanistes. La primera i única espelma que encén el país derrotat després de la Guerra és el catalanisme. I després... Descansi en pau Dr. Colomines.
Després ha quedat que els únics anti franquistes han estat els comunistes i demés sopes de lletres de pebre vermell i de tos i alguna tribu extraterrestre. Misèria col•lectivitzada. La vida és així, i més en aquest racó de món: una mentida podrida. Només un exemple, a l’atzar, però diari com el rosegó de pa al camp de concentració etern. Fullejo i veig que José Zaragoza diu que els arguments històrics no justifiquen el pacte fiscal que demana el Govern de la Generalitat. Els drets històrics els recull l’Estatut. Els drets històrics... però com caratxos es pensa que hem arribat fins aquí? O gràcies a qui es creu Zaragoza que es pot permetre el luxe de deixar-se els llums encesos?

Tots els Zaragoza de l’univers sideral ho tenen difícil: no poden negar l’existència dels Colomines, de ma padrí, etc. Els drets històrics som nosaltres. Els drets històrics és l’únic que tenim. Catalunya és una nació no pas perquè Espanya ens robi els diners. Catalunya és una nació perquè generacions i generacions de persones s’entossudeixen a viure. Catalunya té dret a viure. Som l’espelma que els vents no han pogut bufar. Som l’únic llum que no s’ha d’apagar.