Opinió

Alerta amb Pujol... pare. El fill Oriol, no. Ara d’ell no em vindré a referir, tot i que en els últims temps emula el pare i també ha començat a parlar públicament de forma força periòdica. Però la xerrera del fill ara mateix no m’interessa si no és per advertir que potser algú de Palau li hauria de dir que vagi fent feina al Grup Parlamentari i al partit, i que contraprogrami menys al Govern, que en teoria per a això ja hi ha l’oposició. Amb ell, doncs, paga la pena que sobretot hi estiguin alerta a Sant Jaume. En canvi, l’escalada de reflexions en veu alta del president Jordi Pujol trobo que és especialment important i que mereix de l’atenció del conjunt del país.

Fa dues setmanes va advertir sobre la tria cada vegada més inevitable entre “independència o desaparació”. Dos dies després va seguir, contundent: “Si ens diuen que la immersió lingüística s’ha acabat, és un casus belli”. La setmana passada: “La imposició d’Espanya l’hem de rebutjar enèrgicament”. I ahir hi tornava: “La relació entre Catalunya i Espanya mai havia estat tan malament i anirà a pitjor”. En definitiva, com deia el president Heribert Barrera en el mític espot d’Òmnium –on també hi sortia Pujol–: “Tenim pressa, molta pressa”.

Farts d’Espanya. És insostenible. És insultant. És denigrant. És humiliant. És inexplicable. Hom podia pensar això aquest dimarts, quan una turba d’indocumentats fets homenets gràcies a l’Espanya de les autonomies parida per Catalunya va saltar al coll de la mare dels ous, com sempre, grollerament, grotescament, envejosament, espanyolament. Però tot apunta que Jordi Pujol –com un espectre cada vegada més ampli de la població– ja no necessita d’aquestes mostres d’odi irracionalment racional que ens esputa a la cara Espanya cada cop que badem boca per altra cosa que no sigui dir sí, wana. Aquests episodis no fan més que confirmar que tenim pressa, molta pressa. Però Pujol ja ha decidit. I l’escalada de les seves declaracions vaticina més claredat, si s’escau, i una aposta decidida.

I alerta, perquè aquesta aposta arrossegarà encara més la centralitat política del país vers el sobiranisme. I això no entén de rancúnies ni de petiteses partidistes i tàctiques de l’estil “però miri el seu partit que fa això o allò”. No entén, per exemple, de cosetes com mirar de posar a prova l’actual Govern i el seu CEO –com no es va fer amb l’anterior amb presència de l’independentisme oficial al Govern– per veure si preguntarà o no per la sobirania del país. El nou director, Jordi Argelaguet, hi compta. Com no hi va comptar mai l’anterior, Gabriel Colomé. Però aquesta no hauria de ser la batalleta, petita i enredadora. És només un exemple, però indicatiu, del que no ens cal.

La Catalunya dels propers anys, la que ja és i la que està creixent, desplaça el seu centre polític –un concepte no estàtic– vers el sobiranisme. Hi empeny la societat, hi empeny –i molt– Espanya, i hi empenyen referents com Jordi Pujol. El rumb –ara que al PSC tant li agrada la paraula per fer brometa sobre el timó del president Mas– l’estem fixant ara. Perquè en uns temps on tot va hiperaccelerat, només faltaria que la via històrica vers la plena llibertat del nostre país no l’experimentés també. És possible. No depèn d’una ni de dues, ni de tres votacions al Parlament, ara o l’any vinent. Ans al contrari. Això no hauria de ser excusa per fomentar el sidral entre els qui ja hi creuen però amb estratègies diferents per atansar-s’hi. El secret està en què aquestes diferents estratègies acabin convergint. I vés que Pujol no estigui enfilant-hi camí, convergent com és de mena. Molts més dels qui ens pensem en seguiran tranquil•lament l’exemple. Alerta.