Opinió

Marc Pastor, mosso d’esquadra i escriptor, va publicar l’octubre passat L’any de la plaga, un llibre que ja va per la segona edició i que ahir, 23-F, vaig tenir especialment present. Les cares de satisfacció de tota la classe política espanyola a can Congrés dels Diputats m’hi va fer pensar.

Per què? Aquí la clau: la novel•la es situa unes dues setmanes abans d’un nou Apocalipsi, i quan aquest arriba i el lector passa pàgina, troba que és la 214 des d’aquell punt i fins el final del volum. Totes les pàgines estan numerades amb el 214. El llibre s’hi queda clavat. Vaja, com nosaltres amb el dia després del 23-F.

Jordi Pujol, de qui ja hem advertit que ha iniciat una escalada que el durà indefectiblement on l’ha de dur, ahir mateix tornava a defensar que la relació Catalunya-Espanya es troba en el seu pitjor punt. Poc després, Miquel Roca, un dels pares de la Constitució espanyola del 1978, no el desmentia. I m’arriba de molt bona font que Roca, paradigma durant anys del polític català pactista i pragmàtic sempre sol•lícit a l’acord amb Espanya, en les seves converses i xerrades en off està en un pla independentista que frega el moment Pujol.

Com ha anat, això? Què ha fet que polítics com Pujol i Roca es trobin en aquest punt superlatiu de desafecció amb Espanya? Què ha passat? Doncs precisament que no ha passat res. Que des del dia després de l’intent de cop d’Estat del 23-F el model d’Espanya va quedar de facto congelat. En això el cop no va fracassat. Vés per on, com sempre, que els catalans a cada bugada perdem un llençol.

Ens fan suar sang per cedir transferències i concessions puntuals. Però tot plegat és la xocolata del lloro en comparació amb allò que l’esperit –o millor, l’espectre– de la Constitució espanyola del 78 en teoria havia de recollir.

Sempre és 24-F des d’aquell llunyà 1981 que a molts dels qui escrivim en aquest mateix diari ens va agafar en bolquers. I d’aquell moment ençà, després de trenta anys, què? L’Espanya del cafè per tothom. Tan posada al dia en tantes coses, i tan immòbil, conservadora i llunyana d’una concepció avançada de l’estructura de l’Estat.

Com acabarà això? Ja que abans citava l’Apocalipsi, deixin-me apuntar que aquest és considerat com l’únic llibre profètic d’entre els que composen el Nou Testament. Doncs això. S’accepten apostes. I jo només apunto que trenta anys sense moviment són massa en aquests temps hiperaccelerats que corren.