Opinió

Ens ho explica la periodista i amiga Anna Roig en una delícia de llibre. “El palau comú dels líders catalans del segle XX” va ser Virtèlia. I jo em pregunto: i si “el palau dels líders catalans del segle XXI” no és una escola, sinó una fita? I si l’acaba essent la independència?

Però què va ser Virtèlia? Una escola que va esdevenir més que això, i d’aquí que ara Roig bategi una generació amb el seu nom. El títol del llibre? Fàcil: Generació Virtèlia (Columna, 2011). Amb Jordi Pujol com un dels grans protagonistes del volum. Protagonista com sempre, no és el tot del llibre, però representa molt de la seva essència. Igual com aquesta setmana no ha estat el protagonista absolut de l’actualitat política, però sí un d’important, i posant-hi també força substància.

Pujol va avançant vers allò que ja fa dies vaig defensar en aquest racó de xarxa que acabaria fent. Ens va presentant en fascicles la seva conversió definitiva a l’independentisme. Controlant el tempo de la cosa, posant-hi el ritme que vol, dotant-lo de coherència, i anant-hi anant de forma decidida. No hi ha dubte. Ja no. Igual com tampoc no sembla que hi hagi marxa enrere, ni per a ell, ni per als qui el segueixen, ni per a capes cada dia més àmplies del país.

I pensant en el president Pujol, en com està enfilant camí vers la via sobiranista, sense estridències, de forma raonada, obrint el seu pensament, compartint-lo, sumant-hi gent, demanant consell, interpel•lant els altres a reflexionar com ho fa ell, vaig pensar ahir en Virtèlia. D’on va sortir aquest nom? Ara ja ho sé, gràcies al llibre de Roig. “Virtèlia” fa néixer arrel d’un llibre de Baltasar Gracián, on “un mestre i el seu alumne s’instrueixen i s’eduquen mútuament i junts fan un camí que els porta al palau Virtèlia, el nom de la sobirana del palau, on es troba la ‘virtut’”. Mestre, reciprocitat, camí junts, sobirana, virtut. No vull fer ara de Màrius Serra, però amb aquesta combinació de paraules comprendran que ho veiés clar.

La generació Virtèlia que encarna Pujol, la d’uns mestres que han fet molt de camí i que ens conviden a seguir fent-lo plegats, té la gran virtut d’haver vist i viscut molt, de tenir perspectiva, d’haver-ho provat tant com han pogut, posant-hi molta matèria grisa i esforç. Però de reciprocitat, Catalunya enllà a nivell d’Estat, no n’han trobat, i ara ho veuen clar. “És la sobirania!”, ens diuen. De generació a generació. I paga la pena, com a mínim, escoltar-los. Són la veu de l’experiència.