Carles Boix

La nova biografia sobre Washington de Chernow, publicada l’any passat, és un llibre excel.lent: té una prosa densa, amb gust a maduixes amb nata; fa de mirall moral i psicològic per mirar-s’hi amb transparència; i produeix el reguitzell d’aventures suficients per consolar-nos del cúmul de misèries col.lectives que ens rodeja.

De jove Washington va voler ser oficial de l’imperi britànic. Però, com que era un “colonial”, el van vetar. Després, com tots els terratinents de la seva estimada Virgínia i com tots els botiguers bostonians, va acceptar que no hi havia més remei que fer un país independent i va acabar convertit en un separatista contumaç. Sembla que els proveïdors londinencs li prenien el pèl constantment: li enviaven mobles de segones, trajos caríssims, barrets passats de moda, estris agrícoles de segona. Quan va arribar el temps de la revolta, els representants de les colònies rebels el van fer comandant en cap de les forces revolucionàries perquè de jove havia fet d’oficialet en un exèrcit irregular contra indis i francesos. En realitat, ho havia fet sense gaire èxit. Però l’elegiren perquè devia el millor que aquells comerciants, homes de negocis i literats-inventors trobaren en aquelles contrades. Sembla que la seva capacitat estratègica va ser més aviat baixa. D’entrada va perdre Nova York i les seves tropes van escapar-se d’un moviment de pinça mortal per part dels britànics gràcies a una boira espessa que va cobrir el Hudson (on ara hi ha el pont de Brooklyn).

El que sí va tenir Washington va ser capacitat de sacrifici i sentit patriòtic. Mai es va postular per cap càrrec en la guerra per la independència. Sempre va esperar instruccions del congrés continental. Sempre se’n va considerar un servidor. I sempre va informar públicament, transparentment sobre les seves decisions als revolucionaris del moment. I quan va arribar la victòria final va evitar en tot moment la temptació de tirà salvapàtries en què van caure els líders llatinoamericans cinquanta anys més tard.

No hi ha gaire acord sobre perquè la revolució americana va sortir bé i va produir una democràcia. Uns diuen que va ser una revolució d’iguals (professionals, granjers i botiguers) que van poder coordinar-se tots per acabar amb els bandits interns que haurien volgut fer una dictadura. Altres creuen que el protestantisme, amb la seva capacitat de crear persones autònomes i responsables, va generar el caldo de cultiu democràtic i republicà d’Amèrica. Jo crec que una bona part es deu a la personalitat de Washington i dels seus contemporanis. A la seva independència econòmica: la seva proprietat de Monticello, espaiosa, amb vistes al Potomac, a mb l’exuberància del clima atlàntic moderat, era el somni suficient per retirar-s’hi un cop acabada la seva missió. No li calia crear xarxes polítiques i clientelars per sobreviure i sentir-se realitzat. I, al capdavall, al seu sentit de l’honor i de la virtut, constantment cultivats per la religió i per l’exemple i la lectura (molt de moda al segle divuit) dels antics herois de la República romana.

Tot això no sembla que existeixi al moviment independentista de Catalunya. No hi ha cap Washington. O jo no l’he sabut trobar. Tot són baralles i picabaralles. Tothom té raó i probablement cap d’ells la té. Això contrasta amb la conversió ideològica, amb la il.lusió pausada del centre de la societat civil. O potser és aquesta nova massa independentista (un botí massa sucós) el que explica perquè tots es barallen. Ara bé, el problema és que si no es crea un lideratge amb l’autoritat moral apropriada, amb virtuts washingtonianes, aquesta massa del país ho deixarà estar. I això serà la fi, per suicidi induït, de la nació catalana.