Opinió

Estem assistint a un espectacle de pura esquizofrènia: escanyats per un espoli de 22.000 milions d'euros anuals, amb un dèficit situat entre el 8 i el 10% del PIB, uns comptes econòmics heretats del tripartit molt i molt pitjors de les previsions més pessimistes, perdonin, però com pot ser que les manifestacions per les retallades es facin a la plaça de Sant Jaume i no a la plaza de Oriente? Què està passant que el govern de la Generalitat no és capaç, senzillament, d'explicar que la sortida del túnel només pot fer-se amb les retallades -és a dir, gestionant millor-, sí, però acompanyades de la reclamació política més exigent per reduir l'espoli? Per què els sindicats del país no centren els seus esforços a explicar l'arrel del problema i denunciar amb tota la força l'ofec econòmic a què està sotmesa Catalunya?

Els falten dades, als sindicats, per a explicar als seus militants i simpatitzants què significa viure a Catalunya avui? L'amic Salvador Garcia-Ruiz està fent un exercici pràctic excepcional en la seva web, que els recomano visitin diàriament (salvallibertat.blogspot.com). Va quantificant en dies i hores d'espoli les retallades previstes pel govern mitjançant l'”espolímetre”, una eina fascinant. Per exemple, en el cas de les retallades que es volen aplicar a les Universitats, de 144€ milions són 3 dies d'espoli. La retallada total en sanitat, de 1.000€ milions, només suposen 21 dies d'espoli. I la gran dada, el 10% de retallades del pressupost total -que el govern del regne d'Espanya considera insuficient- equivalen a 54 dies d'espoli.

No és suficient, pels sindicats? Més. Agafem, ara, el dèficit fiscal català, i siguem conservadors en l'anàlisi: un 8,1% i com a base el PIB del 2008, 216.923€ milions. Cada 1% de reducció signifiquen 2.100€ milions (si em permet en Salva, això seria el “deficitímetre”). És a dir, el doble del que està previst de retallar a la sanitat i a prop del total de les retallades previstes.

No segueixo, els recomano que a cada xifra que coneguin facin el càlcul corresponent. És dolorós però ajuda a entendre la ruïna que significa continuar a Espanya cada dia que passa.

Amb aquesta situació, el més lògic fora que: 1) el govern de la Generalitat hauria de tenyir el discurs econòmic d'estalvi i sacrifici, d'una permanent exigència i reivindicació política; 2) el govern de la Generalitat hauria d'assenyalar al govern del regne d'Espanya com el culpable últim de les retallades; 3) el govern de la Generalitat hauria de ser el principal interessat a explicar l'espoli que patim, posant en marxa de manera immediata una Comissió parlamentària on serien cridats els economistes catalans de més prestigi; 4) arribat el moment, que és ja, avui mateix, el govern de la Generalitat, hauria de liderar la resposta massiva a l'exercici al dret de no cooperació econòmica amb l'Estat (només té sentit el tancament de caixes si el lidera el president del país); i 5) els sindicats de Catalunya haurien de fer front comú amb el govern català per denunciar una situació que tenalla el progrés de tots, amenaça greument els drets dels treballadors i posa en risc el futur de milers de llocs de treball com cap altre fet.

Diumenge és 1 de maig. En el manifest unitari dels sindicats que es pot llegir als seus webs no hi ha ni una sola paraula referida a l'espoli, ni una!; en canvi, hi ha espai per parlar de les revolucions de Tunísia i Egipte i dels drets dels treballadors d'aquells països. És gairebé obligat fer-se la pregunta: realment aquest són els sindicats que representen als catalans? Senyors d'UGT i de Comissions Obreres, a què juguem? Volen manifestar-se? Esclar que sí!, només faltaria. Però convoquin la gent al centre mateix dels autèntics culpables de la crisi a Catalunya: a la plaza de Oriente de Madrid. Un punt menys de dèficit fiscal i ja no caldran més manifestacions. Ajudin-nos a aconseguir-ho.

Nota: acabat aquest article m'assabento que hi ha una iniciativa per convocar una manifestació davant de l'Agència Tributària espanyola a la plaça del doctor Letamendi el proper dia 14, tot i que no la convoquen pas ni UGT ni CCOO. Molt bé. Així, sí, que diria El Periódico.