Societat

En una societat cada vegada més secularitzada, la devoció a la Mare de Déu de Montserrat passa per un bon moment?
La societat està secularitzada però les persones no ho estan. Moltes persones tenen una dimensió religiosa, però ara es manifesta d’una manera diferent de com es manifestava abans. A Catalunya, aquesta dimensió religiosa, especialment entre els que se senten membres de l’Església catòlica, encara té com a punt de referència la Mare de Déu de Montserrat.

Respecte fa uns anys, hi ha més o menys devots?
Cada vegada puja més gent. L’assistència a les celebracions litúrgiques de la comunitat es manté, en canvi l’assistència a les misses dominicals baixa. Ara bé, cal tenir en compte, que a part de ser font de devoció pels creients, molts agnòstics no es queden indiferents davant La Moreneta.

El fet que la seva festivitat, 27 d’abril, sigui tan pròxima a Sant Jordi queda massa desdibuixada?
Sí, queda desequilibrat. Té molt més relleu la festa de Sant Jordi pel fet del llibre i de la rosa. La veneració de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat que es fa a moltes parròquies i arreu del món no és tan mediàtica. En canvi, Sant Jordi és més conegut per la seva vessant popular i no com a màrtir cristià, mentre que ningú dubta que La Moreneta és patrona de Catalunya.

Montserrat sempre ha tingut com a base quatre pilars: fe, turisme, cultura i nació. En aquests moments quin percentatge ocuparia cadascun?
Nosaltres sempre invertim la majoria dels esforços en l’acolliment dels pelegrins i en l’anunci del fet cristià. Aquesta és la nostra raó de ser. Som una comunitat de monjos cristians que preguem, que compartim la vida i que volem dir als altres que viure la vida segons l’Evangeli té sentit i renova l’existència.

Però Montserrat també és un centre turístic...
Cada any acollim més de dos milions de visitants. Intentem que no sigui només una visita turística i que els visitants al final es facin alguna pregunta sobre el sentit de la vida, la solidaritat amb els altres... D’alguna manera ens agradaria que aquells que venen com a turístiques, baixin com a pelegrins.

I ho aconsegueixen?
Alguns elements ens permeten dir que en alguns casos sí que ho aconseguim i en altres no ho sabem. De vegades ens arriben cartes de persones que ens expliquen que el seu pas per Montserrat va ser important en la seva vida. Altres, davant d’una dificultat i després de passar per Montserrat, ens demanen una pregària. Nosaltres sembrem, però la germinació d’aquesta llavor depèn de diversos factors.

No vol dir que el Montserrat econòmic s’ha menjat el Montserrat espiritual?
No volem ser coneguts com un centre econòmic-turístic, sinó com un centre religiós. Ara bé, cal tenir present que per atendre la gent que puja a Montserrat – concentrats de març a octubre i des de mig matí fins primera hora de la tarda- necessitem tres-cents treballadors. I per poder atendre aquestes persones dedicades a l’acolliment cal generar activitat econòmica. Ara bé, Montserrat, encara que ho sembli, no és una màquina de fer diners. Hi ha èpoques de l’any que no són fàcils: a l’hivern no tenim gaires visites i els treballadors també han de cobrar.

Han notat la crisi?
Sí, hem patit una reducció dels ingressos. Encara que aquests primers mesos de l’any hem tingut un lleuger increment del nombre de visitants, ara els visitants gasten menys.

El passat mes d’agost va celebrar deu anys com a pare abat. Què ha canviat a la comunitat en aquesta dècada i com encara el futur?
A nivell de comunitat el canvi més notable ha estat una certa disminució del nombre de monjos. Sobretot després de la guerra i fins els anys seixanta a Montserrat hi havia molts ingressos, però ara han disminuint. El promig actual és d’1 o 2 per any. Això vol dir que una part nombrosa de la comunitat és força gran, encara que tenim cobertes totes les generacions. El més gran té 93 anys i el més jove 30.

I això com marca el futur?
Si tenim present que Montserrat té dues cases dependents – El Miracle i Sant Miquel de Cuixà – i tres monjos a Roma, hem de reduir la presència d’alguns monjos en aquestes comunitats, hem de reduir el nombre d’activitats i hem de fer que més laics també col•laborin en les tasques del monestir. Per exemple, si abans el director musical de l’Escolania era un monjo, doncs ara és un seglar.

Quines serien les causes d’aquesta reducció del nombre de vocacions?
Hi haurien tres causes: la secularització i la proliferació d’una religió feta a la carta, quan, en canvi, en un monestir s’exigeix compromís i seguir unes normes; la disminució de la natalitat, a un fill únic li és més difícil fer-se monjo que capellà, i ara, aquesta em sembla la tercera causa, pocs joves estan disposats a fer un compromís de per vida com demana la vida monàstica.

Els sociòlegs asseguren que cada vegada més catalans han deixat de creure en l’Església com a institució, parlen d’una “Església sense creients” o “de creients sense Església”. Això li preocupa?
Sí, ens ha de preocupar. Ser cristià vol dir tenir una dimensió transcendent, però també tenir un compromís social. En la fe cristiana les dues coses van juntes. Per tant, ens hauria de preocupar que gent que busca uns valors no els trobi a l’Església. Ara, vist positivament, això vol dir que socialment hi ha necessitat d’aliment espiritual. Hauríem de trobar una forma de connectar societat i Església.

En què ha fallat la institució eclesial?
Hi ha una part de responsabilitat de la institució, però hi ha una altra part de responsabilitat de l’ambient que domina la societat. Per exemple, hi ha molta gent que viu la seva fe a partir d’allò que li van explicar a l’escola quan era petit sense preocupar-se d’adaptar-la després al creixement intel•lectual que ell mateix ha fet.

Posi un exemple.
Si a una persona a l’escola li ensenyen l’origen del món segons el llibre del Gènesi i després li expliquen el Big Bang deduirà que les dues coses no lliguen. Si no fa una reflexió sobre com es poden conjuminar, tindrà la primera versió com una mera superstició. En canvi si la persona intel•lectualment entén que la història del Gènesi només és una mena de “llegenda” que explica un missatge veurà que són compatibles.

Per tant, l’error ha estat dels propis creients?
Sí, sovint ha fallat la formació intel•lectual dels mateixos creients, alguns no han sabut justificar perquè eren creients. Hi ha gent que només ha deixat la fe perquè li ha semblat que era un vestit que ja no li servia igual com amb els temps de quan era petit.

I la part de culpa de la institució, com la justifica?
L’Església fins fa poc ha aparegut com a massa impositiva i centrada a dir què està bé i què està malament, quan, de fet, hauria ha de transmetre la veritat i quin és el comportament adequat a l’Evangeli, però sobretot la misericòrdia de Jesús. S’ha donat una imatge d’Església massa de tipus policia.

Potser aquells que han cregut amb una Església diferent o més oberta no han tingut les mateixes oportunitats per expressar-se...
L’Església és una i hem d’aprendre a viure la unitat en allò que és fonamental però també el pluralisme de les sensibilitats i de les diverses maneres de veure-ho. Aquesta és una lliçó que encara hem d’anar aprenent.

La vicepresidenta del govern, Joana Ortega, s’ha entrevistat amb l’arquebisbe de Barcelona i també visitarà el Vaticà. Té confiança amb el nou govern Mas?
Nosaltres sempre hem tingut una relació cordial i sincera amb tots els governs de la Generalitat. I també espero tenir-la amb el govern del president Mas. Aquí, a Catalunya, sempre hi ha hagut respecte a la dimensió de l’Església: la majoria de catalans es consideren creients i catòlics, l’Església ha col•laborat amb Catalunya des del seu naixement i actualment encara la seva obra social és molt important.

El fet que diversos membres del govern siguin creients facilita la relació?
Si ara els que governen són creients els costarà menys valorar el paper de l’Església, però com a governants han de governanr per a tots els ciutadans i ciutadanes, pels creients i pels no creients. I crec que ho tenen clar.

Montserrat perd pes com a referent del fet nacional català?
No perd pes, però perd notorietat. Durant la dictadura de Primo de Rivera, durant el Franquisme i la Transició, Montserrat va ser un espai de reunió per aquells que volien treballar per la llibertat de Catalunya i pel desplegament de tots els seus drets com a poble. En aquest moment, en una societat democràtica, quan ja hi ha altres institucions que ho poden fer, com és la Generalitat, el nostre paper ha de ser un altre. Ja no ens cal fer tasques de suplència.

Perden protagonisme...
Sí, però això no vol dir que la nostra convicció hagi baixat. Simplement algunes tasques que fèiem, que potser no ens tocaven, ara les fan altres. Però també en mantenim algunes. Per exemple, amb sacrifici econòmic, conservem diverses publicacions com a servei a la cultura.

El 10 d’abril Montserrat va pregar perquè “cada poble pugui decidir el seu futur”. Era una forma d’adherir-se a la Consulta?
Com a cristians catalans valorem el dret que tenen els ciutadans i ciutadanes de Catalunya d’expressar la seva opinió sobre com ha de ser el seu futur. Però també hem de tenir present que hi ha altres pobles que es troben en un problema semblant. Per exemple, seria el cas de Líbia o d’Egipte. Per això vàrem creure que la pregària no havia de ser només per Catalunya, sinó per tots els pobles que ho necessiten. Evidentment, però, érem conscients de la lectura que des de Catalunya es faria d’aquesta pregària.

I des de fora? Montserrat no s’escapa de les crítiques de l’anomenada caverna mediàtica.
A l’inici de les consultes jo ja vaig expressar que era bo que els ciutadans diguessin la seva opinió sobre aquest tema. Aleshores, com altres vegades, de seguida van arribar les crítiques i les incomprensions. I algunes saben greu perquè també venen de gent d’Església. En aquest sentit s’ha de fer molta catequesi i dialogar perquè aquells que no ho veuen així acabin respectant el drets dels pobles.

L’Arquebisbat de Barcelona, però, havia demanat que cap parròquia acollís una urna de la consulta.
L’Arquebisbat no volia que les consultes es fessin en locals parroquial, perquè no tots els feligresos ho veuen igual i així volia evitar la polèmica. És a dir, creiem que la votació té sentit, però no calia anar sota el paraigües de l’Església per fer-la. Nosaltres tampoc vam posar cap urna.

Va anar a votar a Monistrol quan la consulta es va celebrar a allà?
Alguns monjos van baixar. Com en totes les eleccions, en aquesta consulta també, cada monjo té llibertat de votar o no i de votar a qui o què vulgui.

Els bisbes catalans acaben de presentar la pastoral "Al servei del nostre poble" defensant els drets nacionals. Arriba massa tard?
Arriba en un moment molt oportú, quan fa vint-i-cinc anys del document “Arrels cristianes de Catalunya”. De fet, després de la sentència del Tribunal Constitucional i la manifestació del 10-J, el document continuava sent vàlid però havien canviat en quantitat alguns elements als quals es fa referència, com l’atur o la immigració. Em sembla un document molt positiu. De fet, hi havia moltes veus que el demanàvem però personalment tenia dubtes que s’arribés a fer.

Per què aquests dubtes?
Alguns bisbes no creien que fos bo perquè ara a l’Església hi ha més immigrants, especialment llatinoamericans. I pensaven que un text així podria crear divisió. De fet, per les informacions que jo tenia, fins i tot alguna vegada, ho havien descartat. A més, alguns bisbes d’ara són diferents i poden tenir posicionaments matisats respecte al del document “Arrels cristianes”. Estic content que al final tots l’hagin signat i se l’hagin fet seu.

L’Església s’ha de posicionar amb tot?
L’Església en una democràcia pot parlar de tot. De fet, en una societat democràtica és una veu més, una veu que pot contribuir al debat social. El que no ha de fer l’Església és entrar en política, és a dir, posicionar-se al costat d’un partit. En tots els temes relacionats amb la persona, l’Església pot i ha de dir la seva però sense pretendre que el Parlament hagi de legislar segons la seva doctrina.

Vostè que és responsable d’un gran llegat museístic, creu que l’Església catalana ha defensat suficientment les obres d’art de la Franja?
L’Església d’aquí ha defensat les obres a la catalana, és adir, sense presentar una batalla frontal. En aquest sentit cal mirar amb lupa el que realment ha dit l’Església, per exemple, en el darrer comunicat de la Conferència Episcopal Tarraconense sobre el tema, tot i que no ha tingut massa impacte en els mitjans de comunicació.

Què vol dir amb això “a la catalana”?
L’Església catalana diu: “nosaltres volem obeir el que diu la Santa Seu, però com que mentrestant hi ha un litigi civil, ell decidirà”. És a dir: “De fet ja voldríem, però...”.

La resolució d’aquest tema podria generar un precedent?
Si s’aplica un criteri de no respectar la unitat dels museus, demà mateix es podria començar un procés de reclamació de peces a tots els museus del món.