Detallo algunes dades que hem conegut aquesta setmana de l’estudi sociolingüístic Coneixements i usos del català a Catalunya 2010 elaborat per l’Institut d’Estudis Catalans amb la col•laboració del Baròmetre de la Comunicació i la cultura.

Primer: gairebé el 60% dels catalans tenen el castellà com a llengua inicial, davant d'un 35% que tenen el català, una proporció que es manté gairebé idèntica respecte a la llengua amb què s'identifiquen i la que més utilitzen. Segon: tots els catalans entenen, parlen i escriuen el castellà. El català només el parla un 77% i un 60% l’escriu. Tercer: només un 32% dels ciutadans de Catalunya parlen el català en l’àmbit familiar i un 55% a l’escola. Quart: per àmbits, on menys s'utilitza el català, ja sigui de manera exclusiva o barrejat amb altres llengües, és a casa, seguit de les converses amb amics o a la feina, i on està més assimilat és a l'escola i la universitat. I cinquè: Al Baix Llobregat, la Vall d’Aran i el Barcelonès, la presència del català no arriba a un 30% de les converses.

Exposo algunes de les conclusions que presenta aquest estudi a propòsit del discurs que Albert Manent va brindar dimecres a la premsa després de saber-se que havia estat guardonat amb el Premi d’Honor de les lletres catalanes que atorga Òmnium Cultural. Algunes de les seves sentències van ser aquestes: “Sóc molt contrari als ploramiques i als Jeremies”, “Si estem tan malament, plega o vés-te’n al desert”, “mai no hi havia hagut tants [catalans] novel•listes, tants poetes per metre quadrat…” o “Estem millor que mai”.

Vagi per endavant el respecte reverencial del cronista tant per Albert Manent com pel seu pare Marià. La seva trajectòria d’activisme i compromís cultural són inapel•lables i la seva ingent tasca com a biògraf, escriptor, filòleg i historiador ningú la pot posar en entredit.

Però aquesta vegada, les paraules de Manent han estat –com a mínim– agosarades. Si estem millor que mai o no, no ho diré pas jo. Però, malgrat que en números absoluts pugui ser així, m’atreveixo a posar en dubte que l’ús del català en l’àmbit familiar hagi baixat mai gaire d’aquest trist 32% actual. Les polítiques de foment del català per part de l’administració pública i la nodrida xarxa de mitjans de comunicació en català de que disposem són el clar testimoni del treball constant per la normalització de la nostra llengua. Però, fugint dels llimbs culturals que hi ha escampats pel país i de poc més de quatre “reserves” territorials de la Catalunya profunda, desenganyem-nos, el català se sent més aviat poc.

No seré jo qui tregui la raó a Albert Manent, me’n guardaré prou. Però si lamentar-se cada dia després de constatar les dificultats amb les que topa la gent del carrer per sobreviure en la seva pròpia llengua és ser un ploramiques, jo sóc d’aquests.

A molts no ens valen els discursos optimistes sobre l’estat de la llengua ni ens consolen els “abans estàvem pitjor”. Caure en el cofoisme i relativitzar la situació serà sempre un exercici de cinisme mentre seguim demanant cafès amb gel i ens els portin amb llet.