Ticker

A qui no li agraden els contes? De gats i gossos. D’espardenyes dubitatives i escombres vanitoses. De cireres presumides i enciams trenca cors. Ai, m’agrada tant i tant el conte d’en Joan Barceló: “Sempre una poma, Jaume Poma”. En Jaume era un home més feliç que un tornavís. Guaita. Tothom es preguntava el secret. Què serà, què serà... Les pomes!!!! Vaja, un addicte. Pomes per esmorzar, dinar, sopar... Sopa de poma, bistec de poma, arengada de poma.... el planeta poma. Iiiiiii?.... És va morir. Ohhhh! No, no… amb la mort de Jaume Poma “la casa s’omplí de pomes i el taüt era una poma i quan el van plantar al cementiri va créixer una pomera de la seva llosa”. Oh! Ressuscita! Serà la poma una major naixença?

A vegades em grato el caparró. I no és broma, poma. Què devia pensar el poeta Màrius Torres el 1939 quan s’estava morint ell i el seu país? Què devia pensar quan va escriure: “Pàtria, guarda’ns: la terra no sabrà mai mentir”. Sia’m la mort una major naixença. Torres no va morir. El seu amic Joan Sales va fer foc de les brases. Fins 1976 no va poder publicar les 185 cartes que Torres i Sales es van escriure entre 1936 i 1941. Sí, Sales no va poder explicar la realitat i per això la va ficcionar amb la novel•la Incerta glòria. Cos i anima. Les dos obres (de categoria universal!!!) expliquen la veritat sobre la Guerra, sobre Catalunya com mai ningú ha explicat. El país atrapat entre el roig i el negre. Atrapats per la mentida. Perquè Sales diu la veritat molts ho amaguen, ho espolsen, ho silencien. Però també molts mai més hem tornat a ser els mateixos després de descobrir la veritat... que ja dúiem dins. Perquè ho va cantar com sardina fresca Francesc Pujols: la veritat és la reproducció de la realitat. Galta contra galta. Llesca contra llesca. Mirall contra mirall.
Perquè hi ha gent que no vol saber la veritat caldrà explicar per exemple que Joan Sales va ser d’Unió Democràtica de Catalunya. I se’n va fer el darrer període de la seva vida. Que ho expliqui la seva vídua, la increïble Núria Folch:
“Els dels Quaderns de l'exili van fer un programa comú, al marge de tot partit polític concret, del que havia de ser la gran pauta de la renaixença nacional, de la represa de la Renaixença. El programa anava encapçalat per la declaració «Catalunya, València i Balears són tres països i una sola nació». I a l'hora de fer la crítica, al llarg de les cartes, del que van fer uns i altres, l'únic partit que surt intacte és Unió Democràtica de Catalunya. I quan vam tornar aquí veníem a fer país, a ajuntar-nos amb tots els que feien alguna cosa. I un d'ells era UDC, a la clandestinitat, i d'altres partits també a la clandestinitat. En Joan, es va fer d'UDC, sense sentir-se cap aptitud per la política de partits, més que la macropolítica, però era una manera de sostenir-la... En Duran i Lleida s'ha llegit bé les Cartes a Màrius Torres i més d'una vegada ha fet seves coses que en Joan deia, i una d'elles és que en Joan critica l'esquerra perquè volen fer del nacionalisme català un programa de partit quan ha de ser una cosa comuna a tots els partits”.
La veritat és aquesta. I em pregunto: si estigués viu Joan Sales votaria a la consulta sobre la independència? S’admeten apostes. Molts militants d’Unió han votat en aquests dos darrers anys a totes les consultes que s’han fet al llarg i ample del país. Unió de joves ho diu clar. El col•lectiu aspirina efervescent El Matí, també. La seriosa plataforma Sobirania i Justícia amb el prestigi d’Agustí Bassols, també. L’ex president del Parlament Joan Rigol, també. Josep Maria Vila d’Abadal, alcalde Vic i diputat, anima com un volcà. La diputada Titon Laïlla ja ha votat. Voten, a Gava, el candidat a l’alcaldia Ramon Castellano. A Barcelona, els regidors Gerard Ardanuy, Raimon Blasi i Sònia Recasens. I el Sector del Coneixement (SC) d’Unió: Antoni Castellà (Secretari d’Universitats i Recerca); Josep Mª Martorell (Director General de Recerca) i Marta Vidal (Responsable de Comunicació de Coneixement). Poca broma, poma.
El conte. Recorden el conte? Sí, el conte de Jaume Poma: de Poma a Poma. Com el parxís, com l’oca. Circular. Ja li va escriure Joan Sales a Mercè Rodoreda: “els catalans portem tres-cents anys fent l’imbècil, això vol dir que no és que haguem de deixar de ser catalans, el que hem de fer és deixar de fer l’imbècil”. I –algun dia- van menjar anissos i van ser feliços.


Pd: A la memòria de Manuel Carrasco i Formiguera, en el 73è aniversari del seu assassinat.
“El que ha estat el lema de tota la meva vida i que porto al cor vull que sigui el meu crit en aquest moment transcendental: Visca Catalunya Lliure!”

Paraules de Manuel Carrasco i Formiguera en el moment de ser afusellat