Opinió

L’anàlisi dels resultats de les Eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre de 2010, els resultats de les recents Consultes populars sobre la independència tancades el recent 10 d’abril, i també enquestes d’opinió sobre el tema, revelen un notable canvi de tendència sobre l’opció independentista en la Catalunya actual. Però malgrat tot, penso que ens convé de tant en tant mirar-nos al mirall com a col•lectivitat i com a projecte.

Jaume Vicens Vives, analitzant el fons de la psicologia dels catalans, va escriure: “el primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com succeix en els francesos; ni la metafísica en els alemanys; ni la intel·ligència en el italians; ni la mística en els castellans. En els catalans el mòbil primari és la voluntat de ser”. La qual cosa ve confirmada en certa manera per la nostra història: donada la situació geogràfica de Catalunya que és com un entrepà entre dos Estats que han necessitat dominar-nos amb més èxit que fracàs – ens hem caracteritzat pel nostre afany de no deixar-nos absorbir.

La voluntat de recuperar la nostra sobirania que avui es detecta més i més, ens porta a preguntar-nos quin percentatge de catalans la vol realment, i d’entre aquests, quants i què estem disposats a fer per aconseguir-ho. De moment, pels resultats de les Consultes populars realitzades amb totes les limitacions conegudes (manca de suport institucional i fins obstrucció en alguns municipis importants; molt migrats mitjans econòmics; absència gairebé total de publicitat,etc.), malgrat tot això, sabem que 885.000 catalans han votat “sí” a la independència.

Si ens fixem ara en les eleccions al Parlament del passat novembre, els resultats revelen que els partits dits sobiranistes (els que es manifesten clarament independentistes, o que no posen límits al dret a decidir, o que no s’amaguen de votar “sí” a la independència (ERC, SI i CIU), sumen 1.518.253 vots (el 48,75%), amb 76 diputats (per sobre de la majoria absoluta que és de 68). I els partits que no es reconeixen com a sobiranistes (PSC, PP, ICV i CS) sumen 1.290.192 vots (el 41,44%) amb 59 diputats. Però tots sabem que hi han diputats socialistes que s’han manifestat públicament independentistes encara que el seu partit no ho avali. Com és cert també que dins de CIU hi han diputats d’Unió Democràtica independentistes. D’altra banda, una dada significativa és la que resulta de l’enquesta efectuada per la revista “El Temps” (n.1.384 de 21.12.2010), segons la qual, amb noms i fotos incloses, 58 diputades i diputats de l’actual Parlament dels partits CDC, UDC, ERC, ICV i SI es declaren obertament independentistes.

Les xifres anteriorment citades sobre resultats electorals i consultes sobiranistes (i l’enquesta recent que xifra en el 34% els catalans que es declaren independentistes) apunten a una evolució de l’electorat cap a un considerable increment de les aspiracions dels catalans per arribar a constituir-nos en Estat independent i sobirà. Però de fet, i malgrat aquest progrés, és evident que només amb un referèndum podríem saber on som, amb possibles sorpreses incloses (en més o en menys) sobre la voluntat efectiva dels catalans al respecte.

Cal que ens preguntem i resolguem quins són els grans impediments que poden frenar els “sí” dels catalans a la independència, com són sobretot: la viabilitat econòmica d’un Estat català independent d’Espanya (objecte ja de diversos estudis disponibles i acreditats), i els aspectes i procediments jurídics per a que Catalunya sigui reconeguda internacionalment sense traumes com Estat independent dins de la Unió Europea. Però també cal considerar, per avançar cap a l’objectiu final, aquells elements negatius que depenen exclusivament de nosaltres i que analistes interns i observadors externs han formulat. Destaca el del bilbaí Miguel de Unamuno, filòsof doblat de psicòleg que deixà escrit: “los catalanes cuidan más del escudo que de la espada. Y esto revela en el fondo, lo mismo que la vanidad (que no es orgullo), una muy vacilante, muy apagada, muy insegura fe en sí mismos”.

És un fet que altres pobles d’Europa amb menys recursos, menys història com a nació, menys riquesa institucional i cultural multisecular han accedit a la seva independència política des del segle XIX fins ara. Si Jaume Vicens Vives reconeixia que “el mòbil primari dels catalans és la voluntat de ser”, calen veus que col•laborin a enfortir aquella “fe en nosaltres mateixos” que Unamuno ens negava, potser amb bona part de raó.