Opinió

La gran notícia del mes d'abril va ser, sens dubte, la recuperació per part de l''associació Slow Food de les Terres de Lleida d'un ramat de cabres d'una varietat que s'havia donat per extingida al 2005 i que es tractava, ni més ni menys, que la nostra cabra, la cabra catalana, una raça autòctona i ancestral, molt rústica, de grans dimensions, braguer curt, cornamenta mirant cap al darrera i les orelles caigudes. Consolidat el burro català, la cabra catalana s'afegeix al vast i ric patrimoni biològic català (la tortuga mediterrània, el trencalòs, la bavosa de riu, etc.). Vist l'èxit, és urgent que l'associació Slow Food concentri els seus esforços ara en la recuperació d'una altra raça extingida: el socialista català.

La darrere vegada que es va veure un exemplar de socialista català ja fa molts anys, a mitjans del 70 del segle passat. Tenia nom, es deia Josep Pallach. De fet, la raça del socialista català, que durant la República va comptar amb un ramat considerable, i uns noms de prestigi com Serra i Moret o Rafael Campalans, havia entrat en un procés de decadència ineluctable, amb la barreja amb la raça del socialista espanyol. Les esperances posades en l'exemplar Josep Pallach, malauradament, es van veure frustrades, per una mort prematura. Allò va accelerar-ne el final Els creuaments amb la raça del socialista espanyol van anar augmentant i augmentant, fins arribar a mutar el propi ADN dels autòctons. Avui res no és més igual a un socialista català que un socialista espanyol. La vella i honorable raça del socialista català s'ha de donar per extingida, encara que, de manera totalment acientífica, hi hagi certs individus que se'n reclamin continuadors.

La votació d'aquesta setmana al Congrés és una de les grans fites del subgrup parlamentari dels autoanomenats socialistes catalans a Madrid. El dia que algun historiador s'entretingui a estudiar-ne la seva tasca parlamentària, gravarà en lletres d'or una altra jornada memorable, només comparable a la no presentació d'esmenes a la LOAPA per part del senyor Ernest Lluch -en contra dels seus companys de partit a Barcelona- o de la docilitat en què van cooperar a la passada de ribot per l'Estatut aprovat pels seus congèneres al parlament de la Ciutadella. No votar una proposta idèntica a la votada fa pocs dies al Senat, després d'un devessall de manifestacions dient que s'estaria al costat del govern català, és un gest difícil d'entendre per la majoria dels humans, però perfectament lògic i conseqüent amb un passat impecable, sense ni una taca, d'aquests autoanomenats socialistes catalans. En una cosa no es pot negar que no siguin més tossuts que l'ase o més obstinats que la cabra catalana: mai no han votat de manera diferent al PSOE. Mai, ni una sola vegada. És un fet prodigiós, únic al món, i que no hem sabut encara valorar com cal.

El PSC, senzillament, han desaparegut de la comunitat catalana. Per això és urgent que Slow Food es posi a treballar de manera immediata. Difícil, però mai se sap si encara podríem trobar un exemplar de socialista català momificat del que en poguéssim aprofitar alguna cosa.