Montserrat Tura constatava ahir, en una entrevista amb en Basté a RAC1, el que ella qualificava, si no m'erro, de la paradoxa que l'independentisme hagi semblat, en els últims anys, una opció política puixant, i que en canvi, a l'hora de la veritat (que és la de les urnes), aquesta expectativa es desinfli sense remei. Ho deia a la vista de la patacada (em sembla que ella parlava, directament, d'ensorrada) d'Esquerra a les municipals de diumenge passat.

Es tracta d'una confusió interessada, que aquests dies s'escolta i es llegeix sovint per aquí i per allà. Però cal puntualitzar que, aquí, l'únic que s'ha desinflat és Esquerra, que —com deia David Miró en un article recent— ha protagonitzat, entre 2003 i 2011, una de les trajectòries polítiques més vertiginoses i dignes d'estudi i reflexió que es coneguin entre partits amb un cert grau d'implantació en una democràcies occidentals. S'ha desinflat Esquerra, doncs, però no l'independentisme, que, pesi a qui pesi, segueix fent la seva taca d'oli que de cada dia impregna més racons del teixit de la vida política catalana. Què voten els independentistes, doncs? Doncs, a banda dels que voten Esquerra (que també n'hi ha encara, i és desitjable que en el futur en tornin a ser molts més, si és que en aquest partit es fan les coses amb una mica més d'encert), tenim els que han votat les CUP (que han fet el seu sorpasso particular, en detriment de la mateixa Esquerra i de SI), els que no han votat (pocs) i, last but not least, els que han votat CiU. Ja sabem que el vot independentista de CiU és molt difícil de quantificar, però hi ha motius per pensar que no és precisament escàs, i que ha contribuït significativament a la configuració de l'hegemonia de què actualment gaudeix el partit d'Artur Mas. Tura deia que, aleshores, aquests independentistes que ja no voten Esquerra (ni altres opcions més radicals) sinó que voten CiU són independentistes que s'han moderat, gairebé com si ja no fossin independentistes. Però sí que ho són. Potser estan acollonits per la crisi i l'atur, han arribat a la conclusió que la proclamació de l'Estat català no és la primera prioritat, i han votat a la recerca d'estabilitat i ordre, que és el que acostumen a vendre els partits de centredreta com CiU. Potser s'han fet l'ànim que la independència necessita temps, i seguint una tendència consuetudinària, s'han resignat a postergar-la una vegada més. Però al mateix temps ja saben, i aquesta és la gran diferència respecte de deu anys enrere, que la independència no tan sols és un camí possible, sinó segurament inevitable. I perfectament transitable, ni que sigui havent de suportar la bel•licositat hispànica.

En resum, l'última dècada ha vist néixer una gran minoria silenciosa independentista, que duu tota la força necessària per convertir-se en majoria. Silenciosa, però majoria. És la que va rompre l'any passat el seu silenci habitual amb la manifestació del 10-J (d'acord, no ens hem d'arrepenjar, nostàlgics, del 10-J, però sobretot no l'hem d'oblidar). Potser, per acabar de créixer i mostrar tot el seu abast, només necessita dues coses: un darrer estímul, que perfectament li pot arribar amb un nou govern espanyol del PP (sobretot, si és per majoria absoluta) i una canalització política adequada. Ara com ara no la té, i per aquí ens plora la criatura.