Opinió

El comportament dels 25 diputats del PSOE de Catalunya al Congrés espanyol, el passat 10 de maig, votant en contra del nostre país, constitueix un testimoni històric de l’autèntica naturalesa d’aquest partit, de la seva ideologia i dels seus objectius. Ja fa anys que sabem que el PSC no existeix i que aquest nom és només la pell de xai que es posa el llop quan necessita omplir el pap. És indignant, però és així. El PSC no és un partit, és una màscara. El PSC és el frau polític més espectacular que ha sofert Catalunya des de la mort d’en Franco; un frau al servei de la democràcia totalitària espanyola i que pel seu nivell d’autoodi evoca patèticament el paper de la policia jueva del gueto de Varsòvia.

L’esmentat 10 de maig, es tractava de votar al costat de la resta de forces polítiques catalanes la moció que reclamava al govern espanyol l’avançament, com en els dos anys anteriors, de l’import dels fons de competitivitat, calculat en 1.450 milions d’euros. 1.450 milions d’euros que són nostres! Simplement això. Tanmateix, la moció és morta perquè els socialistes catalans van votar-hi en contra. O, dit d’una altra manera, van votar a favor del PSOE, és a dir, a favor de si mateixos, i en contra de Catalunya. Hom dirà que ells, atès que són catalans, també en surten perjudicats, però no és ben bé així. No ho és perquè no hi ha socialistes catalans, hi ha socialistes espanyols, i, per tant, el seu país és Espanya i la condició de catalans se’ls fa tan folklòrica com ser enxaneta o pare carbasser. I el més escandalós de tot plegat és que només vint-nou dies abans, l’11 d’abril, el president del grup socialista al Parlament, Joaquim Nadal, havia afirmat dos cops, públicament, que votarien a favor de la moció i que arribarien “fins a les últimes conseqüències”. Si el govern demana l’ajuda dels socialistes, “ens tindrà al seu costat fins a les últimes conseqüències”, van ser les seves paraules. Arribats aquí i atesos els fets, sembla obvi que les paraules de Nadal constitueixen una mentida flagrant per la qual hauria d’haver presentat la dimissió. Però no ho ha fet. Si no ho va fer el 2005, arran del brutal esfondrament que hi va haver al barri del Carmel de Barcelona, quan era conseller de Política Territorial i Obres Públiques, perquè ho hauria de fer ara? El 15 de febrer de 2005, Joaquim Nadal va dir: “S’arribarà fins a les últimes conseqüències –és la seva frase favorita– i es determinaran totes les responsabilitats”. Han transcorregut sis anys i encara és l’hora de treure’n l’entrellat.

Per això, conscients del seu esperpèntic comportament i prenent la societat per ximple, els socialistes han decidit fer allò que han fet sempre, que és acusar d’electoralisme aquells que els posen en evidència. Així, diputats com Daniel Fernández, Francesc Vallès o Montserrat Colldeforns no han tingut escrúpols a recórrer a la fal•làcia per justificar el seu col•laboracionisme tot acusant els adversaris de “cinisme electoral” i de “generar espectacle i confrontació”. I és que, segons el Partit Socialista, reclamar a Espanya allò que és nostre és “cinisme electoral”, i exigir una engruna dels 22.000 milions d’euros de l’espoliació anual que patim és “espectacle i confrontació”. No es pot esperar res més d’un partit que el 10 de maig de 2011, amb els seus diputats a Madrid, ha fet el mateix que va fer el 30 de juny de 1982, quan va votar a favor de la LOAPA, una llei que atacava els drets nacionals de Catalunya. Ara, per sort, són altres temps i el comportament dels socialistes constitueix un suïcidi. Tractant-se d’ells, però, no hi ha dubte que han decidit donar la vida per Espanya.