Opinió

Les terres de frontera tenen la sort i la dissort de compartir més d’una cultura. En elles topen, s’entortolliguen o fusionen llengües, tradicions i costums. A la Matarranya es troben la cultura catalana i l’aragonesa. Aquesta és una terra aragonesa de topònims catalans amb grafia castellanitzada i que canta jotes en català. Catalunya per a molts catalans, Aragó per a tots els aragonesos. Però en realitat, un petit país amb una certa identitat pròpia, fruït d’aquesta dualitat cultural. La Matarranya simbolitza en certa manera aquesta doble condició a través del seu paisatge, fet de camps de secà amb cereals, ametllers i oliveres plens de terrossos secs i durs solcats per valls verdes i humides regades pels rius Matarranya, Tastavins, Algars i Ulldemó.

La vida quotidiana va i ve del català (encara que hi hagi gent que li vulgui d’una altra manera) al castellà. La gent d’aquí s’expressa en català per parlar de les seves coses, per fer feina i per fer festa, però molts (la majoria) parlen, escriuen i llegeixen en castellà quan es relacionen amb el seu Ajuntament i el seu Govern. La llei de Llengües reconeix el català coma llengua pròpia d’Aragó. Per primer cop des de fa... podríem dir que per primer cop des de sempre,el català de la Franja d’Aragó gaudeix d’un cert reconeixement oficial a l’Aragó, gràcies a l’impuls d’un president de la Junta catalanoparlant, fill de Bonansa (Ribagorça). Però aquest reconeixement, que no estableix gairebé cap mesura d’obligatorietat ni de foment, probablement desapareixerà de la mà de la nova presidenta Luisa Fernanda Rudi que, com a bona pepera, segueix al peu de la lletra la creuada anticatalanista dissenyada des de la seu del PP al carrer de Gènova de Madrid.

La majoria de la gent de la Matarranya viu aliena a aquestes pugnes. Segueixen fent la vida que sempre han fet i, de tant en tant, a l’hora de celebrar eleccions, de penjar banderes per la festa major o de batejar un carrer o un equipament nou, s’enceta una batalla (entre uns quants) on s’enfronten els símbols de les dues identitats que fan aquesta terra. Per un moment, es trenca la quietud i la pau que transmet la gent i el seu paisatge, però només per un moment. La vida ja és prou dura i difícil com per complicar-la més. Aquí no vol dir res ser de la “Franja”, ser “Ponentí”, etc. Són conceptes “inventats” per gent de fora. Hi ha molt poca preocupació identitària o de pertinença, simplement perquè ningú vol haver de triar entre Aragó-Espanya o Catalunya. No es viu aquesta contradicció. I estranyament, aquí rau la fortalesa i la feblesa d’aquest raconet de món: obviar la pugna identitària evita ser escenari de guerra, però també permet que el bàndol més fort vagi guanyant terreny.
De fora estant, des de Catalunya, pensem que el nostre model lingüístic i cultural és el bo i que caldria que el català fos cooficial a l’administració i a l’escola. I sovint visitem aquesta terra amb una actitud equivocada, sense escoltar i alliçonant tothom. Ho fem des de l’estima a aquesta terra, des de la bona fe, des de la preocupació per la cultura i la llengua catalanes... però no ho fem amb prou respecte i comprensió. Mentre que per a nosaltres la Matarranya és la primera línia del front, els seus habitants no tenen aquesta percepció de les coses. No són la trinxera de ningú, ni ho volen ser. La guerra és en una altra.

Efectivament, el país està en plena transformació econòmica. A una agricultura i una ramaderia encara molt vives, s’hi està sumant una aposta per un turisme de qualitat que està donant pas a un reguitzell d’establiments hotelers i de restauració de qualitat i amb molt d’encant que combinen l’allotjament amb el bo i millor dels productes de la terra i de la gastronomia d’aquest racó de món. Poc a poc, la Matarranya és més coneguda. La meva temor està en quin efecte tindrà aquesta obertura al món a través del turisme. Més enllà de la millora econòmica de la zona, servirà per prendre autoconsciència dels paisatges, dels valors, de la cultura, la llengua i dels costums que fan aquesta terra tan atractiva i singular o servirà per espanyolitzar definitivament el país? Aposto pel segon si es manté aquest turisme més cultural i gastronòmic i mentre no s’aposti per l’oferta massiva de la costa. És més agradable que qui et visita faci per conèixer-te i et digui la sort que tens que no pas que t’expliqui com hauries de ser o de fer.

Ho dic de la Matarranya estant, en la trobada anual que hi mantinc des de fa 20 anys, gaudint d’un fantàstic pont de Sant Joan a l’Hotel del Sitjar de Calaceit. Una de les millor maneres de conèixer la Matarranya.