Opinió

Som en ple període de negociació dels pressupostos de la Generalitat. El conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, fa dies que va complir amb el cerimonial de lliurar-los a la presidenta del Parlament, Núria de Gispert. Mentrestant, el govern negocia sense parar amb un grup i amb un altre per aconseguir un soci amb el qual aprovar els comptes. Però l’oposició, l’oposició que abans era el tripartit, anuncia esmenes a la totalitat i perd l’oportunitat d’esdevenir decisiva.

L’oportunitat més gran l’ha perduda el PSC. El moviment tàctic dels socialistes tan sols té un objectiu que, a més, té un rerefons estatista: fer palès que el Govern Mas està aïllat i que només pot governar de la mà del PP. És una reedició d’aquell “Si tu no hi vas, ells tornen” que els va donar un bon resultat. Però l’actitud del PSC és d’una gran irresponsabilitat —a més de demostrar que té poca vergonya— en no assumir que l’actual dèficit públic, que és del 3,9 %, és la conseqüència de les decisions adoptaves pel darrer govern tripartit. Som on som perquè les coses no es van fer bé. Un cop més, doncs, els socialistes utilitzen el maquillatge per amagar una total manca de sentit d’estat. Qualsevol formació política que s’identifiqui amb el catalanisme hauria de ser conscient que davant la crisi econòmica que pateix Catalunya l’únic antídot és aprovar els pressupostos. I fer-ho de pressa, per sobre de tot, passat mig any del 2011 cal que el Govern pugui governar amb una mica de tranquil·litat. En moments crítics la política ha de saber estar a l’alçada i vetllar pels interessos del país abans que fixar-se en els interessos particulars i partidistes. La política ha de ser bona política, però això depèn de la grandesa dels polítics.

ERC també ha perdut una altra oportunitat d’or. Ja li va passar en el debat d’investidura perquè no va saber actuar racionalment després de la desfeta electoral. Hauria pogut ser precisament llavors quan la formació independentista s’hauria pogut reconciliar amb aquella part del seu electorat que no va compartir mai la decisió de governar amb el PSC i ICV. Molts dels votants d’ERC no s’empassen la insistent necessitat de la direcció republicana d’accentuar el caràcter d’esquerres perquè en fer-ho els ha allunyat de l’eix nacional sense arrossegar cap al sobiranisme al PSC. Ara mateix, i com si fos un déjà vu, la inestabilitat congressual els encega de nou. Potser és per això que ERC presenta una esmena a la totalitat mentre diu que la porta del pacte amb CiU no està molt tancada. Una posició ambigua que no va enlloc. Sóc del parer que haver estat decisius en la investidura del president Mas i tornar a ser-ho en l’aprovació dels pressupostos era la gran oportunitat d’ERC de reconciliar-se amb l’electorat perdut.

En fi, el final del sainet ja el sabem. Mentre ERC i el PSC perden oportunitats, el PP s’erigeix en la formació política que vol ocupar la centralitat política. Sincerament, crec que aquesta no és una bona notícia perquè, al final, qui més hi perd és Catalunya i el catalanisme.