Per primera vegada en molts anys es dóna al nostre país la possibilitat de refer la trencadissa entre els dos partits nacionalistes més importants: Convergència i Esquerra Republicana.

La dècada del menyspreu mutu va arrencar l'any 2000 quan l'aleshores president Pujol rebutjà l'oferta de pacte que proposava ERC per a no lligar el país a la sort de l'aliança amb el PP, i va continuar el 2003 quan, segons paraules del propi Carod-Rovira, el tripartit es va planificar amb l'objectiu de destruir Convergència. Des d'aleshores, un teló d'acer ha caigut entre convergents i republicans.

Però murs més gruixuts han anat a terra. Em sembla que és el moment de plantejar-nos si no és hora ja d'agafar el pic i la pala i, començar a fer miques un dels taps que ens impedeixen avançar. Però per poder-ho fer, en aquesta operació seran peces claus dos polítics que representen una nova generació: Oriol Pujol i Oriol Junqueras.

Juraria que Oriol Pujol hauria de sentir-se a gust amb algú que predica el liberalisme polític, la solcialdemocràcia econòmica controlada i el retorn als valors republicans. Tampoc no tinc cap dubte que Oriol Junqueras no pot deixar de reconèixer el sobiranisme explícit de l'actual president del grup parlamentari de CiU i secretari general adjunt de Convergència que l'ha portat a votar sí en el referèndum per a la independència.

Insisteixo, una de les més urgents necessitats és recompondre els mil bocins esquinçats del preciós gerro de la fraternitat catalanista. No podem passar-nos una altra dècada de guerra civil. Algú que ha votat Sí a la independència no pot ser mai adversari polític d'un altre que ha votat Sí a la independència. El camí dels qui volem la llibertat de Catalunya, per més estacions intermitges que alguns necessitin, el podem fer junts en molts trajectes.

Si el senyor Oriol Pujol i el senyor Oriol Junqueras volen el mateix -la independència-, per què no s'haurien de posar d'acord? Per què a un nacionalista català li costa tant pactar amb un altre nacionalista català? Per què CiU i ERC busquen, en el poder, aliances amb altres partits sucursalistes? Ho lamento, em nego a resignar-me que el PP o el PSC siguin socis acceptables, no puc compartir viatge, ni en òmnibus ni en patinet, amb els qui passen el ribot sobre les nostres lleis i l'ambició d'un futur nacional ple. Però, esclar, em cal que Esquerra faci tot el possible i més per arribar a acords amb Convergència.

L'entranyable col•laboració entre nacionalistes de tots colors en els referèndums dels ajuntaments catalans o el magnífic exemple de treball solidari entre els eurodiputats Ramon Tremosa i Oriol Junqueras -i també Raül Romeva-, són ja uns precedents clars, brillants, indiscutibles, que haurien de facilitar aquest nou diàleg nacionalista. Com a mínim, seguint el lema d'Òmnium, hauríem de ser capaços de lligar amb xarxes indestructibles tres grans àrees mínimes: llengua – cultura – país (i per país entenc, en aquest cas, infraestructures, concert fiscal i dret a l'autodeterminació).

Sense Convergència no hi ha independència. Però sense ERC ni els altres partits independentistes, tampoc. En canvi, amb el PP i PSC només hi ha més desert provincià. Cal donar forma a la centralitat que l'independentisme ocupa en el catalanisme, que ha condemnat als autonomistes a la marginalitat i als extrems. Aquesta és l'enorme responsabilitat dels dos Oriols: tenyir de complicitats un camí que, per arribar al capdamunt, hem de fer junts.

PS. Per cert, la tortuga de l'Ateneu em prega els desitgi molt bon estiu, cosa que faig amb molt de gust.