Opinió

No hi vaig poder ser però m’ho han ben explicat. Amb profusió de detalls. Em diuen que Felip Puig, Quico Homs i Oriol Pujol, entre molts altres, aplaudien a rabiar la presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, en el seu parlament de dilluns passat a l’Auditori. Ella anava dient veritats com a punys, paraules agosarades però en cap cas histriòniques, i apel·lava a la coherència, a la fermesa, a la passió pel país. I és clar, els polítics sobiranistes no podien menys que aplaudir ben bé amb les orelles. José Montilla no, que s’ho mirava tot amb cara de lipotímia imminent, però com a mínim allà que el teníem, mirant d’escoltar alguna cosa diferent. Perquè fins i tot els polítics són conscients de com anem de mancats, de lideratges que diguin coses (i diferents).

No és només una pulsió de l’espectre sobiranista. Guaitin Montilla, que va mirant de captar idees de cara al congrés del PSC de la tardor, a veure si troba la fórmula del nou lideratge que els cal. Amb tot, és cert que el cas d’Esquerra és flagrant quant a aquesta recerca de lideratge i diferència. Ahir a través del Twitter ho vaig veure clar. Tampoc no vaig ser a l’acte de la candidatura de Junqueras per al congrés d’Esquerra, però amics i altres seguits a la xarxa piuladora semblava ben bé que havien entrat en estadi d’epifania. Eren allà, amb Junqueras, a les Cotxeres de Sants, i els tuits bullien de fervor. “Per fi!”, “per fi lideratge”, “emoció”, “il•lusió”, “sentiment”. I no era impostat. En tot cas, no del tot, descomptant a l’allau de piulades la típica part d’orquestració que acompanya tot allò que es mou al voltant d’aquest tipus d’actes de partit. S’ensumaven ganes de creure-hi. Ganes de palpar lideratge diferent. Ho busquen a Esquerra, però no només.

Dissabte passat va donar-se una situació molt semblant a Madrid, amb el primer acte d’Alfredo Pérez Rubalcaba com a candidat del PSOE a la Moncloa. “Persona”, “bona gent”, “commovedor” ... Fins i tot n’hi havia que hi trobaven un “ritme trepidant”, mentre al candidat el vèiem caminar i moure’s amb la parsimònia i la calma habituals en ell. Autosugestió? Sí, efectivament. Una mica sí. Força, potser? Efecte de les ganes, del sac d’expectatives dipositades, de la voluntat de creure, de la fam de lideratge diferent que es palpa en els nostres partits polítics, sens dubte com a reflex d’allò que evidentíssimament bull a la societat.

Calen referents, i al final aquests són persones en la majoria dels casos. Autenticitat, desmarcament respecte de la dictadura del políticament correcte. Es busca líder. Sobretot allà on es viu en post-trauma electoral, clar. Però no només. Es busca en molts àmbits. En molts partits. Però sobretot es busca que soni diferent, i amb una miqueta d’això ja molts obtindran la dosi d’inspiració que els cal per reactivar-se. Qui ho aconseguirà? Els últims seran els primers?