Opinió

Els iupik han viscut tradicionalment a ambdós costats de l'estret de Bering (i en illes del voltant), en aigües de l'Àrtic, just allà on Amèrica i Àsia gairebé es freguen la mà. En el decurs de dècades el poble iupik de totes dues ribes ha entonat cançons ancestrals, ha pregat generositat als déus abans d'anar a la caça de la balena, ha demostrat la seva fortalesa en competicions sempre amistoses. I és que els iupik prioritzen la pau per damunt de qualsevol altra cosa.

A les darreries del segle XIX, a la banda siberiana van començar a sovintejar-hi russos armats amb uniformes i cara de pocs amics, més tard hi van desembarcar vaixells de guerra i no van tardar a construir-hi un camp d'aviació. Quan les unitats militars nord-americanes, a mitjan segle XX, van apuntar cap al continent asiàtic, el govern rus va prohibir l'entrada a Sibèria de cap veí d'Alaska i tampoc de cap moviment en sentit contrari. Jean Fritz, escriptor, diu que «era com demanar als ocells migratoris que no tornessin la primavera següent».
Amb el pas dels anys, els jocs competitius dels iupik d'Amèrica van quedar en l'oblit en favor del bàsquet i part d'aquesta comunitat de l'estret es va agrupar amb altres habitants d'Alaska, del Canadà i de Grenlàndia. Així i tot, subratlla Fritz que quan «en dies clars miraven cap als turons siberians, sentien una fiblada d'enyorança».
Les disputes d'Estat, especialment les bèl•liques, han esdevingut un magnífic factor de cohesió intern. L'antropòleg Albert Sánchez Piñol diu que «a les trinxeres de la I Guerra Mundial no hi ha bretons, bascos o catalans, només francesos».

Això explica que als diferents governs aragonesos els vagi com l'anell al dit el conflicte de l'art sacre amb Catalunya. I, sobretot, que el litigi es vagi eternitzant (fa més de 20 anys que dura) amb periòdics rebrots de fúria anticatalana alimentada per polítics i premsa saragossana.

L'objectiu és que els iupik de la riba americana no es reconeguin amb els de la riba asiàtica com a membres d'un mateix col•lectiu. Aragó també fa mans i mànigues perquè els catalanoparlants de la Franja no comparteixin la mateixa identitat social que la resta de catalanoparlants. I, fins i tot, tinguin motius per mostrar una certa hostilitat envers el fet català.

Aquesta divisió territorial, sigui regional o estatal, a l'interior d'un àmbit lingüístic no pretén altra cosa que fer-nos diferents. En aquest sentit, Lluís Garcia Sevilla, primatòleg especialista en homo sapiens, diu que per a la nostra oïda, molts rossellonesos presenten contaminació acústica francesa: «característicament en la pronúncia gutural de la consonant líquida /r/, com també podem detectar la pèrdua de la típica pronúncia catalana velar de la /l/ en favor de la pronúncia espanyola en catalans de la Catalunya espanyola». Garcia Sevilla afegeix que l'efecte de canvi de domini, també és detectable entre Portugal i Galícia: «de manera que si hom desambula a l'atzar pel camp, fent ziga-zaga per la frontera lusogallega, hom té la sensació que s'ha volatilitzat la gradualitat de les isoglosses perquè en trobar un pagès hom sap perfectament si és portuguès o gallec, just per l'entonació nasal».

Fa uns anys el poble iupik es va poder retrobar amb motiu de la conferència interpolar. No van dubtar a ballar les cançons de sempre. I en acabat, diu Fritz, es van asseure per menjar carn de ren i un plat de peix cru.