Opinió

L’independentisme és majoria a Catalunya. La cantarella que dia rere dia repetia que l’independentisme era minoritari, cosa de quatre gats eixelebrats, ja és obsoleta i està totalment desacreditada. Les xifres parlen per si soles. De fet, són tan eloqüents que el pensament oficial no ha trobat cap més sortida que menystenir-les. La seva praxi és aquesta: “Ja que no podem qüestionar les respostes afirmatives, fem-ne una interpretació que les desacrediti. D’aquesta manera, retallant per aquí, retallant per allà, minimitzarem els resultats i podrem dir que tot continua igual”. I és que, ves per on, resulta que per ser català cal explicar-ne les raons. Per ser espanyol, no. Però per ser català, sí. L’espanyolitat, com a designi diví que és, no es qüestiona. La catalanitat, en canvi, una catalanitat que no es vegi a si mateixa com un element indestriable de l’espanyolitat, és heretgia. Per això, davant el resultat demolidor del treball elaborat pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) a favor de la independència, els grans altaveus mediàtics, amb tot el seu estol d’immobilistes en nòmina, s’han afanyat a neutralitzar-lo per mitjà d’un judici d’intencions a les persones enquestades. D’aquesta manera, compartimentant l’independentisme per raons “identitàries”, “lingüístiques”, “sentimentals”, “econòmiques”, “estatutàries”, “conjunturals”, etc., es contraresta l’impacte del resultat i es dilueix l’efecte estimulant que pugui tenir en el procés d’emancipació nacional del país.
Espanya, curiosament, aquestes preguntes no se les fa mai. Els espanyols són espanyols perquè són espanyols. Els catalans, no. Els catalans no som catalans perquè som catalans. Els catalans, si n’exercim, ens hem de justificar per raons “identitàries”, “lingüístiques”, “sentimentals”, “econòmiques”, “estatutàries”, “conjunturals”, etc. I torna a començar. Aquest és el motiu pel qual dos partits com Ciudadanos i el PSOE de Catalunya, que sempre van del bracet en matèria de nacionalisme espanyol, s’han vist posats en evidència i han hagut de recórrer a la desqualificació, tant del CEO, en general, com del seu director, en particular. Albert Ribera, alter ego dels ultres de Rosa Díez a Catalunya, ha titllat de “terrorista” el director del CEO, i Laia Bonet, portaveu socialista, ha arribat a dir que “la pregunta sobre la independència és una perversió”. Aquest és el nivell intel•lectual, ètic i moral de la classe política que tenim.
Amb tot, aquesta mena d’estirabots no ens han d’amoïnar. Com més galdós és l’estirabot, més evident és també la impotència que traspua. Impotència davant un fet irrebatible: l’enquesta diu que un 42,9% votaria sí a la independència, un 28,2% votaria no i un 23,3% es quedaria a casa. I, per tant, d’acord amb una participació del 70% –el vot no emès no existeix–, el sí obtindria un 60,3% i el no un 39,6%. És a dir que el vot favorable a la independència guanyaria per majoria absoluta i superaria en més de cinc punts el mínim exigit per les institucions internacionals i avalat pel màxim òrgan judicial de les Nacions Unides. Males notícies per a la minoria espanyolista. L’independentisme és majoria a Catalunya. I continua creixent.