Opinió

Alfredo Pérez Rubalcaba ha començat la seva particular peregrinació de visites a Catalunya. Com no podia ser d’una altra manera, el candidat s’ha posat les piles i ha començat la seva campanya en un territori propici als socialistes, si més no fins ara. Es tracta d’intentar obtenir uns bons resultats a Catalunya. Al capdavall, és cert que en les darreres eleccions espanyoles els 25 diputats obtinguts per la candidatura socialista encapçalada per l’actual Ministra de Defensa, Carme Chacón, van ser imprescindibles per al triomf de José Luis Rodríguez Zapatero. Però, ai las!, ara les coses han canviat. I molt. M’explicaré.

Malgrat que ara ho vulguin dissimular i que tot siguin bones paraules, la legislatura no ha estat bona per als socialistes, com tampoc no ho estat la seva relació amb Catalunya. No tot és culpa del PP, tal com assenyala el candidat socialista, perquè els despropòsits del seu partit han estat molts. Si parlem de l’Estatut, què dir-ne? Tothom sap que Rodríguez Zapatero va dir que no tocaria ni una coma del text que sortís del Parlament de Catalunya i, en canvi, el va rebregar ben rebregat. Després, el Defensor del Pueblo (també socialista!) va impulsar un recurs contra el text, cosa que també va fer el PP i quan el TC va dictar sentència, ZP es va comprometre a dissenyar un pla de recuperació de les competències escapçades que no s’ha fet mai. I si pensem en el finançament i els comptes de la Generalitat, l’actitud socialista no ha estat millor. Quan governava el suposat president amic, el Molt Honorable José Montilla, el Secretari d’Estat d’Hisenda, Carlos Ocaña, maquillava els comptes catalans i es comprometia a pagar el deute del fons de competitivitat. Ara, en canvi, amb Artur Mas com a president, el PSOE mira cap a una altra banda i diu que res de res, que no pagarà ni els 1.450 milions corresponents al 2011 ni retornarà els diners atribuïts a les despeses sanitàries corresponents a persones desplaçades. No cal dir que tampoc es planteja cap acció dirigida a resoldre el gran espoli fiscal que assota Catalunya.

Malgrat això, Rubalcaba, el nou/vell candidat socialista, ha tornat a Catalunya a buscar els vots per al seu futur. Suposo que perquè deu ser conscient del que he explicat més amunt, només ha tocat la flauta. Ha entonat el la, la, la i prou. Encara més: Rubalcaba s’ha volgut presentar, amb una escenificació teatral gairebé pornogràfica, com un col·lega de la causa catalana. Hi ha qui no té vergonya, oi? Ni passen vergonya per res. És bèstia escoltar Rubalcaba quan afirma que “A Catalunya s’ha creat la sensació que Espanya ni la vol ni la comprèn, i davant d’això és normal que cada vegada hi hagi més gent que vulgui marxar de l’Estat”. Però el que encara és més bèstia és que això ho atribueixi “a les campanyes de catalanofòbia del PP contra l’Estatut” “És veritat –proclama sense immutar-se– que hi ha un sentiment anticatalà a Espanya atiat pel PP i, per tant, és completament comprensible voler marxar: si convius amb un veïns que creus que no et volen i amb els quals has de compartir despeses, busques altres llocs per viure”. Cinisme, pur cinisme! Pretendre fer-nos creure que l’anticatalanisme no és també l’essència de les polítiques del PSOE és, senzillament, un acte de cinisme.

Quan tornem de l’estiu entrarem de ple en la precampanya de les eleccions al Congrés dels Diputats. Llavors tot això s’agreujarà. Ara bé, al final qui tindrà veu seran els electors, que són savis i saben reconèixer els cants de sirena millor que ningú. Ja ho veurem. De moment, els desitjo que tinguin un bon descans estiuenc i espero que ens retrobem al setembre.