Opinió

“Quisiera haber ayudado a comprender que Cataluña es una realidad que viene de lejos, que se ha ido forjando gracias al esfuerzo de mucha gante, que se ha ido forjando a través de su propia interiorización, però también a través de una confrontación dialéctica y de una colaboración con el resto de pueblos de España. Y este hecho aparece, o reaparece, animado de una gran ilusión. De la gran ilusión de ser catalan, y de poder ser constructiva y eficazmente español”. Jordi Pujol (30 de novembre de 1981, Cercle Català de Madrid)
 

“Durant quaranta o cinquanta anys he procurat convèncer els catalans que no creien en la possibilitat d’una Catalunya amb el reconeixement, la garantia i la capacitat de projecte que ens calen en el marc espanyol. Ara aquests arguments no els tinc. Ara només tinc el de la molt gran dificultat d’assolir la independència. Molt gran. És veritat que han passat i passen coses al Món que eren tan difícils com ho pugui ser la independència de Catalunya. També és veritat que, si la idea d’Espanya que ara preval es consolida, l’alternativa està entre la independència i el gradual esborrament de la catalanitat i de Catalunya” Jordi Pujol (29 de març del 2011, Universitat Pompeu Fabra)
 

Entre aquests dos paràgrafs hi ha més de 30 anys d'història, de canvis i de transformacions. El personatge és el mateix, però l'escenari ha canviat radicalment. El Pujol que abans practicava la pedagogia de l'encaix, ara va fent “bolos” per Catalunya predicant que ja no té arguments per negar-se a la independència. Aquest canvi d'opinió sembla que alguns els molesti. Els inquieta i els descol·loca. Voldrien que Pujol continués defensant la mateixa postura d'abans, com si no hagués passat res. Suposo que d'aquesta manera podrien continuar linxant el personatge. Ara bé, els mateixos que critiquen aquest gir sobiranista també li retreuen els pactes amb populars i socialistes, la pedagogia envers Espanya i que no plantegés una confrontació demolidora al Congrés espanyol. Alguns, mancats de perspectiva, sembla que no comprenguin que el camí cap a la independència es juga per etapes. És una cursa de fons on la resistència és indispensable. Al capdavall és un procés de sedimentació. Sense Tv3 o la immersió lingüística –per posar només dos exemples assolits durant els governs de Pujol- no seríem on som ara. Però també era necessari el fracàs clamorós de l'Estatut per arribar fins aquí. També s'havia de dinamitar la teoria que afirmava que amb un govern socialista a la Generalitat i a la Moncloa s'acabaria “el problema català”.
 

Oriana Fallaci –com ens va recordar el president Pujol aquest dimecres- va escriure que no hi ha res més reaccionari que veure com el món que t’envolta canvia mentre tu continues pensant igual que abans. Doncs bé, el canvi d'opinió de Pujol –com el de molta altra gent- ha estat el resultat d'un procés. El del president, però, té un afegit que no tenen molts d'altres: ha hagut d'assumir el fracàs d'un model que, durant molts anys, ell havia liderat. No és gens fàcil reconèixer això als 81 anys. És necessita valentia i coratge. Pujol, a diferència d'altres, ha admès que els temps han canviat i que, per tant, s'han de plantejar nous horitzons. Tant de bo alguns federalistes, socialistes, ecosocialistes i altermundistes tinguessin la valentia del president Pujol i admetessin el seu fracàs.