Opinió

A Sant Mori, un poblet de l’Empordà interior, quatre pixapins i un tribunal han menat de silenciar les campanes seculars de l’església del sant patró (que ningú no s’ofengui: pixapins –com camaco, o de can Fanga– no deixa de ser una fórmula amable i considerada, amical, que els aborígens de cap a la part del Pirineu fan servir per designar els homos procedents de la capital que necessiten un sherpa per anar a pagès. És un qualificatiu nostrat i tendre, en consonància amb els tòpics que determinats urbanites adrecen als sorruts de poble, amics per sempre, amén).

Fet el parèntesi, la cosa: a Sant Mori, un hereu escampa va bastir un hotelet pretensiós al costat de la parròquia mil·lenària; i, ai las, la clientela que hi cercava desconnexió i repòs pastoral es va trobar de sobte que es ramats duien esquelles, que les granges feien ferum, que les campanes no els deixaven fer la migdiada… Emparats per les constitucionalíssimes lleis de la contaminació acústica i la protecció ambiental van presentar recurs d’empara als òrgans suprems –aliens a la sensibilitat, la idiosincràsia i la història de Sant Mori. I què van dictaminar, els tribunals? Ras i curt: les campanes, mudes. El folkore, per la festa major. I tapa.

A Catalunya, un país sense estat, benvolent i acollidor, tres famílies i un tribunal malden per modificar-nos la boca, les dents i la llengua pròpia. La cosa no va de campanes, sinó d’immersió. No s’enlaira fins als llimbs celestials, es capbussa en les profunditats de la cívica convivència, interfereix en les relacions terrenals. O sang o podrit (que ningú no s’enganyi: el bilingüisme és cosa nostra, i millor tres idiomes que un de sol –aquí ningú no vol guerra). Però quan la llei l’escriu el veí monolingüe amb dret de cuixa, o derrotats o insubmissió.

A l’Empordà, l’alcaldessa de Sant Mori tenia dues opcions: l’obediència per imperatiu legal o la fidelitat al poble que democràticament la va elegir. I el poble volia i vol repic. El poble vol mantenir-se hospitalari sense renúncies. El poble, civilitzat i obert, ha triat la via més consensuada: no permetre excepcions, ni de dia ni de nit. No separar, no establir dues bandes sonores. I les campanes… batallen.