Opinió

Som un país acostumat a doblegar-se constantment, poc habituat a l'èxit i força procliu a les derrotes. Per norma general tendim a negociar, regatejar i mercadejar amb qualsevol cosa. Tenim la capacitat de transformar les misèries individuals en triomfs col•lectius i fer que les derrotes semblin profecies. Som amants de les grans gesticulacions, elucubrem immenses teories i prediquem tota mena de consignes futuristes. Ara, quan és l'hora d'actuar hi ha una estranya desconnexió entre les proclames i l'acció. De cop, allò que en diuen el seny català –allò tan nostre- surt a la palestra i acaba asfixiant la consigna. Nen no t'emboliquis, vigila que prendrem mal, no hem de córrer tant, aquest és un llarg camí, no sou prous, això no sortirà bé i bla, bla, bla.

És per aquest motiu que quan surt algú sense complexes, lluitador, humil i que porta l'èxit com a bandera el convertim en un heroi. Pep Guardiola s'ha transformat en l'heroi nacional. El de Santpedor ha aconseguit guanyar gairebé totes les competicions que disputava. I ho ha fet, justament, des de l'òptica oposada a la “via catalana”. Ha parlat poc dels rivals, no ha fet grans proclames, ha treballat de valent i no ha tingut por de somiar. El Parlament de Catalunya no va guardonar, només, a un entrenador de futbol. El Parlament va distingir a un personatge que, més enllà de ser entrenador de futbol, ha sabut fer despuntar a tot un equip i els ha conduit al més amunt possible. Ho ha fet, a més, per damunt de la mediocritat imperant i amb els valors de la humilitat, la persistència, la passió i el sacrifici.

Jordi Pujol va escriure fa més de 40 anys en el llibre “Des dels turons a l'altra banda del riu”: “comença a haver-hi catalans que adopten una actitud de semiajupiment, calculada, perquè el destí els passi per damunt sense tocar-los. El català, avui, ja no apunta alt, sinó baixet, i si, tot i això, no hi arriba no es diu a ell mateix que ha errat el tret i que cal enlairar el punt de mira; diu que s'havia excedit en l'ambició, i que és l'objectiu el que cal modificar cap avall, no el punt de mira cap amunt.” Actualment sembla que ens trobem en una situació força similar. Ens trobem en un moment de desorientació generalitzada on sembla que ens faci por superar-nos i aspirar a la victòria. Guardiola va rebre la distinció perquè encarna just el contrari d'aquest actitud. Representa tot allò que, com a poble, no hem sabut escenificar.

Jordi Pujol acaba el paràgraf del llibre dient que “hi ha una manera de no perdre mai, que és no aspirar a la victòria. Hi ha una manera de no tastar l’agror de la derrota, que és no presentar mai combat i recular sempre. Hi ha una manera de no morir, o de morir almenys possible, que és viure al menys possible. Hi una manera insuperable de no morir, que és no néixer”. Guardiola va acabar el seu discurs recordant-nos que “si ens aixequem d'hora i penquem de debò aquest país és imparable”. Tan sol falta que ens ho creguem de veritat.