“Tenen un problema molt greu, molt greu”, em repetia un conegut entre la gent que ahir mal omplia la plaça de Sant Jaume. “Home”, vaig amollar, “més aviat em sembla que el problema el tenim nosaltres”. El meu interlocutor feia que no amb el dit. “No ho veuen, no se n’adonen. Són rapaços, ho volen tot. I quan et sembla que no tens res més que donar-los-hi sempre se n’empesquen alguna de nova. Sempre et collen. Però, noi, la gent està emprenyada, estem emprenyats. I ells no ho veuen i se la fotran”.

És veritat que a la plaça s’hi respirava un cert emprenyament. No era gens difícil d’adonar-se’n tot escoltant les converses. Però d’aquí a veure-hi un gran moviment capaç de capgirar la cosa... Els organitzadors, que són la bona gent de Somescola.cat –uns ídols– diuen que les concentracions d’ahir van ser “l’acte més important dels últims anys en defensa del català”. Espero que no perquè estaríem ben arreglats. Entre tots els que ahir érem davant els ajuntaments catalans no sumem ni la meitat dels lectors del tabloide nacionalista espanyol que també ahir mateix feia conyeta amb el palíndrom “Català a l’atac”, el regal que en Màrius Serra ens va fer a la Ciutadella i al que qualifica de “consigna agressiva”. Ells saben prou bé què és una consigna agressiva i no els hi discutiré la valoració. Deixeu-me dir, però, que em sembla un pèl exagerada. Si els hi féssim respecte –ja no dic por– no es publicarien aquestes portades.

Són rapaços, sí. Les sentències sobre (contra, més aviat) la immersió lingüística en són l'última prova. I no s’aturaran per un palíndrom o per un seguit de concentracions. Ni per les lleis ben establertes, com palesa l’actitud de l’alcalde de Badalona, el senyor García.

Sant Jaume, ahir, em va fer recordar un episodi d’“Incerta glòria”. Hi ha un debat al batalló sobre la marxa fúnebre que ha d’acompanyar l’enterrament de les mòmies dels frares mercedaris ultratjats pels anarquistes d’Olivel. Un dels oficials és partidari d’interpretar la ‘Mort d’Aase’, del ‘Peer Gynt’, “cosa que l’omple de legítim orgull”. El comandant, en canvi, “és wagnerià frenètic i està per la marxa de Sigfrid”. Com els nostres independentistes, oi? I el Govern? No passi ànsia, que ara ve. “La cosa –segueix la novel·la– s’ha deixat a l’arbitratge del doctor Puig: aquest és un poca pena i se’n renta les mans; assegura que mal per mal prefereix Verdi a Wagner: “Almenys tenia més sentit de l’humor”. Els dies que la banda assaja, es tanca al botiquí amb pany i clau i barra els porticons per no sentir-la. Allà, amb el violí, toca la marxa fúnebre de Chopin”.

Ei, ens en sortirem. Sempre ens en sortim. No ens ho hauríem de fer gruar tant, però. Tenim pressa i estem més o menys emprenyats. Queda algun líder viu per la casa que hi faci més i en parli menys? Algú que passi al capdavant?