Opinió

Tinc un porquet. I li tiro monedetes. El meu marranet és una guardioleta. I els dinerets són per la meva jubilacioneta. Quines ganetes tinc d’anar a Benidorm a fer ballaruga amb una rosseta jubiladeta. Islas Canarias, Islas Canarias... ben torradets d’anís i destil•lats de panís. Fumaré caliquenyos a granel i endraparé a grapats pastilletes per aprimar, per engreixar, per depilar i per vomitar. Ui, ui, què bé m’ho passaré mentre l’auelo Cebolleta em perfora l’orelleta amb la torturadora historieta de la seva gran novel•la de ficció: La Pansició Espanyola.

Aparteu les dentadures, les criatures i les faixes de licra. Tota aquesta verborrea Cebolleta de Gregorio Peces-Barba aquests dies és de PB (Patologia de Benidorm). Així ho diuen els especialistes amb les radiografies del Celtiberia Jubiletas Show. Mira, veus aquí. Sí, aquí, en aquest puntet doncs això vol dir que Espanya s’acaba. Aquí tenim els jubilats espanyols... Peces-Barba, Fraga, Carrillo, Naranjito, Espinete... Aquesta xerrameca de Taberna de Picalagartos. Aquesta retòrica de país crònicament enrogallat i vestit de reuma i molles de galeta rància. Verbositat de casinet de cal cacic. Taral•la de cal impotent. Espanya de camisa de talla curta i panxota desbotonada. Drap descolorit i trufat de llànties de sopa d’all. Nostàlgia de pasodoble de postguerra. Espanya diu adéu i rota enyor de sabres i bombes. Hip! Sanglota fillet meu, que els reis ja et duran un detonador i una ganivet de plexiglàs sostenible. Hip!

Fins i tot aquí hi ha tret diferencial. Mentre els Peixos-Barba cañis fan conya amb una navalla afilada a les mans i ens atraquen, però és broma eh!, els nostres padrins no riuen. Jordi Pujol, Agustí Bassols, Moisès Broggi, el malaurat Heribert Barrera... i tants i tants diuen la veritat. Mentre la tercera edat espanyola s’emborratxa de ruqueria i analfabetisme perpetu, aquí ens dutxem amb aigua freda i sabó. Higiene, fillets meus: és la vida o la mort. I els padrins metralleta ho saben. Visca el Front d’Alliberament de Padrins que no fan Broma. Visca el que pisca! Visca perquè arribem al cap del carrer i uns diuen la veritat i els altres continuen mentint i mentint. Qui tries?

Et diré, mariner, que Cebolleta Peces-Barba és un producte nostre. És una criatura catalana. Hem creat els dibuixos animats i aquesta ficció atrapada en una vinyeta construïda de tinta de calamar contaminat. Aquesta Espanya gran l’hem fabricat nosaltres. Aquests Peixos-Barba els hi hem donat vida nosaltres. Espanya gran, Catalunya petita. Negoci rodó. La panxa burgesa dels Peces-Barba l’hem alimentat uns servidors de vostès i vostesses. Ep, no només ho dic jo. La setmana que ve podran sentir a Barcelona un nord-americà que ens coneix molt bé (en el passat i en el presumible futur). Charles E. Ehrlich és un historiador i assessor en dret públic (per exemple, de la independència de Kosovo) que prenguin nota: va aprendre català, per compte propi, llegint textos pre fabrians. Que prenguin nota els que porten 40, 30, 20, 10 anys aquí i no saben dir ni Hola en català. I els que els justifiquen. Ehrlich té un llibre deliciós sobre la Lliga Regionalista que diu una cosa clara i catalana: tot i que els catalans creen la nova Espanya de principis de segle XX, aquesta és la principal causa del fracàs català. Espanya gran, Catalunya petita. Hem alimentat Peces-Barba, Gorriones Afeitados i Jilgueros Electrocutados és igual... tots ens voldrien bombardejar, espoliar, maltractar, esquarterar, insultar... Són els seus somnis humits. Hip!

Desintoxicació intravenosa de cogombre. Sortosament estem superant l’addicció als Cebolleta. Els aparquem a Benidorm i que vagin tirant de l’anís i del panís. Al mar, al mar. Ara ens toca a natros. Hem creat el monstre i toca desfer-se d’ell i crear-nos nosaltres. Cal dibuixar una nova història. Sense viure atrapats en els rotllos i ficcions dels Cebolletes. El còmic del futur hem de dibuixar-lo i protagonitzar-lo els catalans. El porquet (i l’escorxador) és nostre i el matem com i quan volem. Nyi-nyi (Signat: un porc morint d’alegria).