Ticker

Crec que tots vostès coneixen el Dr. No. No? És una criatura molt dolentota. (Però molt, eh!). Obstinada, com un croissant travessat a la dentadura d’una rata amb paràlisi bucal, per destruir-ho tot. La cosa és fotuda. Perquè clar, tu vas al Dr. No i li dius: “Puc anar al lavabo?” I contesta: “No”. I a vegades et pixes. A voltes t’agradaria ajudar-lo amb els deures de l’escola: “Mira, la capital de Madagascar és Tannarive”, i ell: “No”. Per què? Doncs perquè no. No.

Catalunya no ha estat mai immune al Dr. No. Mira que han passat anys i panys: les granotes porten permanent i patilles clenxades; s’ha descobert la vacuna contra la lletgesa crònica i s’ha inventat el tallador làser pels pèls del nas sense fils, però no: El negacionista continua viu com un pollastre fugat amb les patates al caliu de la rostisseria. El negacionisme no entén ni vol entendre. Tot és No. Per exemple, quan ara recentment van entrevistar aquest xicot jove, en Moisès Broggi, i li fan aquella pregunta....

-És de dretes o d’esquerres?
-Jo sóc catalanista, i després ja ens arreglarem.

Doncs el negacionista de la pista diu que No. Que gent jove pa tou. Que abans s’ha de ser d’esquerres o de dretes. Ei, però no t’equivoquis: sempre-sempre, obligatòriament, permanentment, incondicionalment, irracionalment d’esquerres: perquè són els bons, els autèntics, els genuïns. Els txatxi-mola-guai. Ah! I sempre plurals!!! Plurals, però només d’esquerres. No es pot ser de dretes i bo. No es pot ser de dretes i independentista. No es pot ser marcià i fer pastissets de crema. No es pot ser musaranya i ser cinturó negre de karate. No, no i no. S’ha de ser com et dic que s’ha de ser. No, no, no.

Sobretot, sobretot no es pot negar la veritat. Si et dic que entre juliol de 1936 i febrer de 1939 la violència a la rebotiga republicana a Catalunya es va carregar 8.400 persones. Diràs que no, que això era espontani. Res, poca cosa. 8.400 persones! La historiografia solvent, no la del dissolvent i les subvencions d’estrella, ja fa temps que ho té xifrat. Primer va ser que no, que no va existir això. Ara, que és poca cosa. Sobretot perquè les darreres dades (i sempre seran dades que mai es podran quantificar exactament del tot) donen a Catalunya: 3.688 víctimes de la repressió franquista i 8.352 de la republicana. Això vol dir el que vol dir: que Catalunya va perdre sencerament. Que denunciar la bogeria d’anarquistes i comunistes no és anar contra la República i contra la democràcia. Que es pot anar contra això i amb la mateixa contundència contra la bogeria del feixisme franquista: perquè els dos volien acabar amb nosaltres.

Vols testimonis? Vols veritat? Vols realitat? Una mostra de la complexitat de tot plegat. Pilar Vila d’Abadal, filla de Lluís Vila d’Abadal, que va salvar desenes i desenes de vides:

-Hi va haver un moment que eren camions plens de gent que cridaven i amb escopetes i no sabies què passaria perquè se n’anaven a un poble i allà, aquest i aquest i patapam pim, pam, pim, pam... molta gent. Amics nostres, que els havien matat els seus pares els rojos! Després lluitaven contra el franquisme. També van matar dos germans de ma mare, després cunyats, parents, amics... A Vidrà teníem un capellà gran a casa que venia sempre a passar l’estiu, doncs un de Manresa, perquè ell era de Manresa, va venir a buscar-lo, però el pare ja l’havia fet anar a una masoveria, però li van dir al majordom de casa, que vivien també a la mateixa casa, que tornarien a buscar a aquest capellà i que si no el trobaven se l’emportarien a ell. No sé com s’ho va fer però li va fer saber i aquest capellà, pobre home, va dir doncs no: “no ho vull pas que s’emportin al Pepet”. Va tornar a casa i va esperar a que el vinguessin a buscar. I el van venir a buscar, se’l van emportar i el van matar un tros més enllà. Feien això, però eren denúncies. A Vidrà hi havia l’alcalde que era d’Esquerra Republicana, doncs d’una denúncia, doncs van anar i el van matar, i era d’Esquerra Republicana.

Els, suposadament, d’esquerres assassinant als d’esquerres. Així i és no és d’una altra manera. No, no és d’una altra manera. No es pot negar. Ho sabem. Ho portem dins. Els catalans no podem estar ni a favor d’uns, ni a favor dels altres. Estem a favor de la llibertat i de la democràcia. Ser anti feixista no és sinònim de ser demòcrata. Pots ser un totalitari igualment. Per això vam ser la majoria els que vam quedar atrapats per la dictadura d’uns i altres. No entendre això és no entendre res. Negar-ho és negar-nos a nosaltres mateixos. Ja ho va dir Mercè Rodoreda: “la Barcelona d’abans de la guerra era una Barcelona catalana”. I ho va poder escriure. I ho va poder explicar tot. Gràcies a Joan Sales, el seu editor. El que va creure amb ella. Gràcies a ell tenim Rodoreda, i la millor literatura catalana i internacional en ple franquisme. Gràcies a ell tenim la veritat, el veritable relat sobre la Guerra Civil: entre la real Cartes a Màrius Torres i la ficció deIncerta glòria. Sempre entre.

N’hi ha que volem esmunyir-nos d’aquest atrapament. Perquè estem a favor de la vida. Ep! de tota! No només d’una part. N’hi ha que diem sí, quan altres diuen, no. Ni que ens costi molt. A molts els va costar la vida. I avui costa d’altres coses. Ja fa massa temps que ens costa molt i això s’acaba. Ningú pot negar això. Ningú pot dir No al que va escriure Joan Sales:

“Els catalans portem tres-cents anys fent l’imbècil; això vol dir que no és que haguem de deixar de ser catalans, el que hem de fer és deixar de fer l’imbècil”

Sí, crec que estarem d’acord que davant de tot això no podem dir No. Hem de dir Sí. Aquest és l’únic Front possible si volem viure.