Carles Boix

1. A curt (uns mesos) i a mig termini (1 o 2 mandats electorals), qui guanyi (PP o PSOE) les eleccions serà del tot irrellevant per a la gestió macroeconòmica (el dèficit públic). L’únic que podrà/haurà de fer el govern central serà sostenir la política d’austeritat que ha posat en marxa el govern Zapatero en els darrers dos anys i que ha permès mantenir la prima de risc espanyola per sota de la italiana, almenys fins ara.

2. Una gestió macroeconòmica prudent no és, per descomptat, suficient per resoldre la crisi de l’economia espanyola. Aquesta crisi, que és estructural o de fons, és el resultat de tres grans causes:
a/ Un capital humà de segona (tot i els esforços fets en matèria educativa en les darreres dècades): poc flexible, poc internacionalitzat, poc adequat per al treball d’alt valor afegit i, almenys en certs estrats i regions, amb un absentisme laboral alt. No m’estranya que aleshores els polítics, incapaços d’imaginar altres opcions, es barallin per atraure inversions que prometen crear un complex turístic similar al de Las Vegas, és a dir, una mena de Terra Mítica gegant.
b/ El tipus d’inversions empresarials, enfocades cap al turisme i la construcció. Això es deu en part a l’estructura laboral i al comportament dels sindicats. Però, sobretot, a la legislació, favorable a tractar el sòl com un casino, que va aprovar el PP i que ha mantingut el PSOE.
c/ Una demografia feble, que es va tapar a la darrera dècada amb la importació de mà d’obra. Ara, però, aquesta via s’ha tancat (i és possible que acabi amb l’exportació massiva de gent) perquè no hi ha creació neta de llocs de treball i, per tant, importar gent equival a repartir una renda estancada i, en definitiva, a repartir pobresa.
(El problema no rau en la regulació dels contractes laborals. El mercat laboral espanyol és dual: la flexibilitat és completa entre immigrants i joves -sobretot aquells amb poques qualificacions- i mínima entre la resta. La dualitat del mercat, conseqüència de les reformes del PSOE als vuitanta, va fer un mal enorme: va crear tota mena de distorsions, va protegir un tipus de treballador inservible, va desincentivar la inversió empresarial en llocs de treball qualificats, i va convertir els joves en mileuristes. El problema de fons, sobre la que la gent passa de puntetes per les implicacions polítiques que tindria, és un sistema de negociació salarial que reforça uns sindicats poc disposats a ser flexibles i a ajustar-se el cinturó).

3. Els incentius del PP per fer una política econòmica seriosa són zero. Una política econòmica seriosa vol dir:
a/Una política dirigida a sostenir els sectors de mig o alt valor afegit, és a dir, els sectors industrials i innovadors.
b/ Una política pro-educació, inclosa una bona formació professional (la ventafocs catalana perquè l’Estat espanyol està obsedit amb la igualtat i la uniformitat);
c/ Una política favorable al mercat i, per tant: (i) contrària als monopolis financers i energètics de Madrid; (ii) contrària a les estructures jeràrquiques que manen a l’Estat –des de tècnics comercials fins a catedràtics de províncies.
d/ Una política que accepta mesures per reduir els costos de l’estat de benestar, sempre a favor dels joves i dels sectors productius: desmantellant el PER, postposant l’edat de jubilació, etc.

4. Els incentius són zero perquè, com mostren les mesures i mesuretes de governs com el valencià i el balear, la idea del PP és continuar explotant els recursos de la terra (i del mar) amb el suport entusiasta d’empresaris de províncies d’intel·ligència de tercera. I, alhora, mantenir els privilegis oligopolistes del centre. En una paraula, mantenir la mateixa coalició que ha portat l’Estat espanyol a la ruïna més absoluta. O, potser, a mantenir-la en un estat vegetatiu, transitòriament amagat pel boom dels anys 2000, i ara patent amb tota la seva cruesa.

5. Per cert, Catalunya no s’escapa del tot d’aquesta maledicció, malgrat tots els somnis noucentistes que hem covat entre tots. Els nous amos de can Barça són l’exemple més llampant que a Catalunya les oligarquies provincianes de sempre continuen molt vives -malgrat els escàndols del Brasil (vegi’s l’Economist del 30 de setembre), malgrat l’aposta idiota per Qatar i tantes altres coses. És allò de l’“afarta’m i diguem moro” que tant deprimia en Gaziel. Hi ha aquesta disposició de part de la raça catalano-mediterrània (ajudada pel clima suau i la natura resplendent) a vendre’s l’ànima per un plat de llenties, a tirar a curt termini. (Per cert, recordo als admiradors pòstums d’en Pla, que són els mateixos que li van negar el Premi d’Honor de les Lletres catalanes, que, si bé és veritat que Pla va mantenir i exaltar la memòria noucentista (l’Enric Vila ho ha explicat molt bé, això), també és cert que ell va ser dels primers que va intentar especular al màxim amb la Costa Brava i que, si s’hagués sortit amb la seva ara tindríem una central nuclear a la platja de Pals.)

6. Sense autonomia per política fiscal pròpia i sense incentius per fer una política econòmica racional, tots sabem què farà el PP: carregar el mort a les autonomies, proposar un sistema centralitzat i ofegar la minsa autonomia catalana encara més. L’estratègia d’exacerbació nacionalista que seguiran és el recurs normal del polític incompetent. No sé si recorden que els mitjans espanyols sempre atribueixen al catalanisme aquesta estratègia: la de fer servir la bandera per amagar la bandera i els “problemes de la gent”. Com sempre, són ells els que la practicaran de debò i sense cap recança.

7. El PP ho té fàcil per legitimar aquesta estratègia patriotera i recentralitzadora perquè, a banda de la manca de creixement econòmic, els problemes d’Espanya més immediats són el volum de deute privat (en mans dels bancs) i la massa de deute autonòmic. La Generalitat, que és un dels pocs governs autonòmics que actua responsablement (o potser l’únic), hauria de carregar contra les altres autonomies públicament en comptes de convertir-se en el paladí de l’estat de les autonomies amb l’esperança de no ser assassinada per Madrid i els mercats internacionals. Ha de canviar de discurs. Acceptem la crítica feta des de Madrid: el comportament de la majoria de les comunitats autònomes és lamentable. Ara per ara, però, tot això ha quedat amagat per raons purament electorals: el PP només ha destapat el cas de Castella-La Manxa per esquitxar el PSOE; tanmateix, els seus governs de sempre (València o Múrcia) es troben en una situació idèntica o potser pitjor.

8. A alguns els sembla bé que hi hagi l’anomenat “xoc de trens”. La idea és que la nació catalana en sortira purificada i lliure. Potser. Recordem, en tot cas, que quan els trens xoquen, el tren més petit és el que surt més malparat. O, dit altrament, si Catalunya perd no hi haurà una aniquilació heroica, com la de Sòcrates, amb una dosi de cicuta o una injecció intravenosa indolora com la que administren als estats del sud dels Estats Units als condemnats a mort. La mort serà lenta, a base de convertir el país en unes Las Vegas, de reduir els nadius patriotes a una minoria. Serà la mort valenciana, que en diuen. La mort que el senyor Bauzà ja comença a aplicar a les Illes.

9. Per tot això, l’abstenció no és una opció. Cal disposar de múscul, de velocitat, d’energia per enfrontar-se al xoc de trens amb una mínima probabilitat d’èxit. Votar no vol dir optar per un partit concret. Simplement, vol dir no abstenir-se. Vol dir anar a votar, en forma de partit autonomista-sobiranista, de partit independentista, en forma de vot en blanc o de papereta nul (i estelada com a rerefons). Cal ser-hi, com vam ser-hi al 10-J, per tirar endavant.