Opinió

Ahir, el presidenciable socialista, va deixar per uns moments la careta de polític i es va enfundar la bata blanca per fer de psicoanalista dels catalans. Als "progres" espanyols sempre els hi ha agradat interpretar aquest paper. Es tracta de predicar que volen comprendre el malestar de Catalunya quan, a l'hora de la veritat, s'acaben comportant com autèntics espanyolistes. Ens expliquen que volen solucionar el "problema català" però no es plantegen, ni per un sol moment, els motius que l'han originat. Creuen que els catalans són els causants del desgavell i, per tant, pretenen resoldre el conflicte sense replantejar la seva situació. Estan convençuts que som nosaltres els que hem de canviar: som la poma del pecat original. Parteixen de la idea que tenen raó i que els catalans, al capdavall, són uns espanyols que, per atzars de la vida, no han arribat a comprendre les bondats de ser espanyols.

Durant molts anys a Catalunya ens hem cregut aquesta enganyifa i hem escollit el camí de la pedagogia, la via d'explicar el perquè del nostre malestar. Hem assumit –com diu Rubert de Ventós– el paper de pacient i, per tant, hem cedit a Espanya el rol de doctor. Hem concedit a l'Estat espanyol un rol dominant acceptant que érem nosaltres l'origen del conflicte. Catalunya s'estirava al divan de psicoanalista espanyol i deixava que aquest l'interpel·lés.

Per sort el fracàs de l'Estatut va deixar en evidència totes aquestes contradiccions. Va constatar que els causants del problema no érem nosaltres, sinó l'Estat espanyol i tots els seus engranatges institucionals. El fracàs estatutari ha suposat un canvi del discurs polític a Catalunya i, de mica en mica, sembla que vagi arribant a Madrid. Tot i que els resultats electorals del proper 20N no ho reflecteixin, el centre del debat polític ha canviat. De mica en mica sembla que s'hagi iniciat una certa desconnexió amb Espanya. Catalunya ha sortit del divan i ha començat a caminar.

Rubalcaba ja fa tard. Si volien “comprendre Catalunya i acceptar-la tal com és” havien d’haver acceptat l’Estatut sense retallar-lo, no vetar el català a les corts o replantejar el model del “café para todos”. Ara ja han fet tard.