Opinió

“Les forces armades espanyoles no haurien d’haver adquirit sistemes [d’armes] que no s’utilitzaran, per escenaris de confrontació que no existeixen i, el que és més greu, amb diners que no teníem llavors ni tenim ara”

L’espanyolíssima Carme Chacón, seguint la modèlica escola montillana de praxi econòmica, deixarà un deute proper als 37 miliards (37.000 milions) d’Euros al Ministerio de Defensa. Per poder comprendre la magnitud d’aquest forat financer, cal tenir en compte que aquesta xifra és equivalent al total dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya d’enguany.

Les comandes fetes pel Ministerio de Defensa en temps d’Aznar –i ampliades per Chacón en els darrers tres anys i mig– inclouen, entre altres, 87 avions caça Eurofighter, 45 helicòpters NH-90 o, per exemple, 235 tancs Leopard. Per entendre’ns, amb el cost de cada avió Eurofighter –136 milions d’Euros incloent el seu desenvolupament i producció– es podrien construir 285 llars d’infants com la recentment inaugurada a Camós, Pla de l’Estany. Encara sort que els socialistes afirmen defensar les “polítiques socials”.

Gran part d’aquest deute, al voltant de 14 miliards d’Euros, fou creat mitjançant crèdits sense interès atorgats pel Ministerio de Industria espanyol –se ’n recorden dels ministres d’Indústria Birulés, Piqué, Montilla i Clos? –a empreses “amigues” que, un cop pagades pel Ministerio de Defensa, haurien d’haver tornat l’import degut. Aquestes són, sovint, empreses parasitàries amb seu a Madrid i Andalusia, acostumades a viure de contractes atorgats pel govern central. Així doncs, amb el col·lapse financer del Ministerio de Defensa, és possible veure un merescut reguitzell de fallides empresarials.

Malgrat aquests antecedents i el galdós paper dels ministres catalans de PP i PSOE, només manquen dues setmanes per l’aclaparadora majoria absoluta del Partido Popular a l’Estat Espanyol. Ben aviat, la premsa colonial amb seu a Barcelona lloarà el perfil “centrista” de Mariano Rajoy i s’entretindrà fent travesses amb els noms de possibles ministres catalans a Madrid. Novament, amb tota la cruesa possible, s’evidenciarà la submissió de l’opinió publicada barcelonina a la metròpoli madrilenya.

Coneixedors de la seva incontestable victòria en terres no catalanes ni basques, de forma sigil·losa, el populars han introduït en el seu programa electoral novetats rellevants en matèria de defensa com ara: “Abriremos a la colaboración público-privada la gestión de proyectos y el sostenimiento de las capacidades de defensa”. És a dir, amb aquest llenguatge quasi-críptic, el Partido Popular obre les portes a “l’outsourcing”o externalització de serveis militars a actors privats.

Després de les privatitzacions aznarianes en sectors clau com les telecomunicacions i l’energia, el Partido Popular ha sabut trobar un nou àmbit per afavorir els malnomenats “empresaris” madrilenys, especialistes en apropiar-se els béns col·lectius a preus de saldo mitjançant les seves connexions privilegiades amb l’aristocràcia popular. En concret, aquest nou àmbit de negoci podria incloure àrees com serveis de combat, entrenament militar, consultories estratègiques i suport tècnic i logístic. A l’ensems, proposant aquesta mesura, el Partido Popular reconeix l’absoluta inutilitat dels 47.000 comandaments de l’exèrcit espanyol; hauria d’escandalitzar l’opinió pública que hi hagi un membre de comandament, aparentment inservible, per cada 1.7 soldats i mariners.

D’altra banda, malgrat l’alt índex d’atur i la suposada gallardia ancestral dels joves hispànics, l’exèrcit espanyol ja fa temps que té dificultats per trobar efectius que vulguin incorporar-se a una institució escleròtica i descomunal. Segons el mateix programa electoral del Partido Popular, s’atorgarà “la nacionalitat per carta de naturalesa” als ciutadans iberoamericans que, per la seva desesperada situació socio-econòmica, acceptin complir dos anys de servei en les forces armades espanyoles. No seria la primera vegada que s’atorga aquest tipus de privilegi –malgrat l’amnèsia del senyor Anglada a PxC– ja que molts dels despietats combatents berebers del Rif, punta de llança de l’exèrcit franquista, també van rebre aquesta recompensa.

El 20-N, tot evitant votar el PP i el PSC-PSOE, els catalans haurien de dir prou al manteniment d’un calamitós exèrcit finançat amb l’espoli fiscal català. Catalunya no és un país bel·licista, sinó caracteritzat per la defensa de la pau i el pacte. A més, tinguin en compte que –tal com recordà recentment el socialista Peces-Barba– segons l’ordenament constitucional i la legislació vigent, qualsevol partit amb majoria absoluta al Congrés podria declarar l’estat de setge si, legítimament i democràtica, Catalunya optés per trencar la integritat territorial espanyola. Francament, seria molt trist veure com els catalans hem recolzat, amb el vot a PP i PSC-PSOE, l’armament dels nostres botxins.