Opinió

Les recents declaracions del socialista Gregorio Peces-Barba, un dels pares de la Constitució espanyola, han tingut un ressò extraordinari a Catalunya pel seu caràcter catalanofòbic. Les va dir al seu país, concretament a Cadis, el passat 27 d’octubre en el decurs d’una intervenció en el X Congrés de l’Advocacia:
Són declaracions greus, aquestes. Ho són, evidentment, pel racisme subjacent que denoten, però especialment per la representativitat del seu autor i per l’escenari en què les fa. Vull dir que no és el mateix que les faci una persona anònima en una taverna que un redactor d’una Constitució estatal en un congrés. I la gravetat augmenta quan Peces-Barba, entrevistat per diversos mitjans de comunicació, es mostra displicent i té la barra de dir que els catalans “s’ho han de fer mirar, perquè no tenen sentit de l’humor”. Tanmateix, el seu desvergonyiment arriba al cim quan hi afegeix que es pot fer broma dels morts en els bombardeigs de Barcelona, però no pas de les víctimes d’ETA o del bombardeig de Gernika. “Són coses molt diferents”, diu ell. El comentari és tan repugnant i racista que es desacredita per si mateix, però l’aspecte més sinistre de tot plegat no és aquest sinó la càlida acollida que les declaracions van tenir per part de les cinc-centes persones que eren a la sala i de les quals només vint es van aixecar i van marxar. Vint advocats catalans que van tenir la dignitat de dir prou. Mentre marxaven, però, Peces-Barba encara es va permetre el sarcasme de demanar que deixessin “sortir els qui han de sortir” i, tot seguit, la sala va esclatar en aplaudiments.

Espanya és això. Altrament la sala s’hauria buidat i la reacció del PSOE, que va trigar moltíssim a dir-hi alguna cosa, hauria estat fulminant. Per al ministre José Blanco, finalment, només van ser unes declaracions “desafortunades” i per a la ministra Carme Chacón una “tonteria”. Ara fa uns mesos, per haver dit “entenc Hitler i simpatitzo una mica amb ell”, el cineasta danès Lars von Trier va ser declarat “persona non grata” per la direcció del Festival de Canes en considerar, encara que després s’excusés dient que feia broma, que eren unes paraules antisemites “inacceptables”. Espanya també reprova les manifestacions fòbiques de caràcter ètnic. Les reprova totes menys les catalanofòbiques. I és que quan una fòbia està molt estesa deixa de ser fòbia per convertir-se en un fet natural, o, a tot estirar, una “beneiteria desafortunada”.

Pel que fa a la xenofòbia i al totalitarisme implícits en els aspectes secundaris de les paraules de Peces-Barba, cal fer un parell de consideracions. En primer lloc, Peces-Barba sap molt bé que la Diada nacional de Catalunya és una commemoració, no pas una celebració. L’Onze de Setembre, Catalunya no celebra cap derrota, senzillament recorda la pèrdua de les seves llibertats nacionals per tal de mantenir viva la consciència del país i no defallir en la lluita per recuperar-les. Queda clar, per tant, que burlar-se de Catalunya i dels catalans, com ha fet aquest senyor, tot parlant de festa “anomenada nacional” i falsejant la realitat davant d’una audiència que es va revelar ignorant i ideològicament afí, és propi del nacionalisme espanyol més abjecte. Franco també l’hauria aplaudit.

La segona qüestió és la relativa al menyspreu i a l’arrogància amb què Peces-Barba va parlar de Catalunya i Portugal. Talment com un propietari de vides alienes que decideix qui serà lliure i qui serà el seu esclau. És a dir, que, d’acord amb aquest senyor, Portugal seria un esclau llibert i Catalunya un esclau ras i curt. Per això, quan diu “si ens haguéssim quedat amb els portuguesos i haguéssim deixat que se n’anessin els catalans”, ens està dient que eren ells els qui decidien el destí d’uns i altres en funció de la seva santa voluntat. Ni li passa pel cap que va ser Portugal, amb la seva independència, la qui no va voler “quedar-se” a Espanya.

Pel que fa als catalans, veiem que el senyor Peces-Barba es vanta amb prepotència d’haver guanyat la batalla del 1714 sense adonar-se que la guerra continua i que quan arribi a la seva fi, cosa que és molt a prop, la nostra victòria donarà a Catalunya el mateix estatus que ara tenen Espanya i Portugal. Arribat aquest moment, serà interessant veure què fa Espanya amb la seva derrota, si la celebra o la commemora.