Política

Cal dedicar un dia festiu a la Constitució?
Si tinguéssim un altre sentit institucional, si tothom se sentís seva aquesta Constitució i si aquesta reflectís un pacte vigent probablement aquesta pregunta no tindria sentit, com no s’ho pregunten els francesos o els nord-americans. Ara bé, trenta anys després i en el moment actual, probablement hauríem de reflexionar que es pot fer perquè valgui la pena, no tant aturar el país, sinó tenir un dia dedicat a la Constitució.

Tenim una Constitució envellida?
En el seu moment era moderna i una mica llarga, per això tenia més possibilitats d’errar. En allò que es va intentar fer de bell nou respecte els nostres punts de referència, les constitucions alemanya i italiana, ha acabat extraordinàriament fallida.

Què ha envellit més?
El model territorial de l’Estat. Pensaven fer un model intermedi entre el model federal alemany i l’estat regional italià per donar sortida a la diversitat espanyola, però uns pensant que d’aquesta manera podrien marcar la diferència i uns altres pensant que d’aquesta manera podrien mantenir la uniformitat, mai hi ha hagut una comunió d’interessos en el moment de desenvolupar-la. En aquest punt, la Constitució, més que envellida ha estat mal aplicada.

I respecte els drets i llibertats...
En aquest aspecte la Constitució l’any 78 era molt moderna, però ara s’haurien de matisar algunes coses. I, sobretot, s’haurien d’evitar males interpretacions, com per exemple el dret a un habitatge digne. El seu redactat ha fet pensar a algunes persones que l’estat garanteix aquest dret, quan ni es pot fer ni ho diu.

La societat s’ha desenvolupat d’una forma imprevista o la Constitució no es va redactar d’una forma suficientment àmplia per tenir en compte diferents futurs?
Crec que les potencialitats que domava el sistema van ser utilitzats d’una forma no gaire ben intencionada, almenys no per part de tots els actors polítics. A nivell territorial, estava pensada per estendre un model tipus estat federal compost asimètric, on dos o tres territoris tinguessin un tipus d’estat polític, com per exemple, les regions d’estatut especial a Itàlia, i la resta només tingués una recentralització administrativa.

Però allò que havia de ser específic, al final, s’ha convertit “cafè per a tothom”...
Sí. Al final es va posar en marxa un sistema, cal dir que amb la permissivitat dels partits perifèrics, que va permetre estendre el model autonòmic a tots els territoris tinguessin o no certa idiosincràsia. Està clar que aquest model no era el que estava pensat a la Constitució. Si s’hagués aplicat el model constitucional ara tot seria més fàcil, perquè en aquest moment ningú es tindria per menystingut; la gent se sentiria més propi el text constitucional i l’Estat seria més sostenible.

Per tant, creu que s’ha traït la Constitució?
Jo crec que sí. Per exemple, la reivindicació d’incloure el dret a l’autodeterminació a la Constitució no hauria tingut necessitat d’existir, perquè en el substrat d’aquesta Constitució hi hauria la idea que tothom té la llibertat de romandre dins el context sent com és. Penso que la Constitució s’ha de basar en un eix fonamental: el respecte, un concepte no jurídic però que permet que la gent pugui ser diferent mentre no caigui en la il•legalitat. I això no es va donar.

Es va redactar un text expressament massa ambigu?
En general totes les constitucions ho són. La Constitució americana té tres segles i tothom se la sent seva. Allà també hi ha confrontació entre el centre de poder i els estats més perifèrics, visible ja des de les primeres esmenes, però ningú nega el text constitucional. Al final, allà, van saber resoldre el conflicte amb un mínim d’elements unitaris.

I per què aquí no n’hem estat capaços?
Per diverses raons, però l’ambigüitat no hauria estat la raó per fer una interpretació mal esbiaixada de les seves propostes de base. Aquestes eleccions han demostrat que bascos i catalans juguem a una altra lliga i aquesta realitat sentimental diferent s’hauria d’haver encabit a la Constitució com ho van fer els americans ja fa segles, però aquí no es va fer.

Malgrat no complir-la, hem sacralitzat massa la Constitució?
Tenir cert aire sagrat forma part de la naturalesa de les constitucions perquè teòricament han de ser rígides i poc modificables, encara que hi ha països de tradició més relaxada. Ara bé, la base mai es toca. Aquí, en canvi, vista la situació actual és evident que caldran reformes, però s’hauran de fer amb més relaxació, menys crispació i menys sensació de por.

Un d’aquests canvis que s’hauria de fer seria, per tant, el model d’organització territorial?
Canviar l’estructura territorial de l’estat és difícil políticament, però no jurídicament. Políticament és molt difícil treure a un territori la bareta de cap quan no li tocava però se li va donar. Jurídicament seria carregós tècnicament i costos, però conceptualment fàcil.

La reforma exprés de la Constitució pactada recentment pel PP i PSOE per limitar el sostre de la despesa trenca el consens de la Transició, com va denunciar l’oposició?
La Constitució no parla de “consensos” per fer reformes, sinó de “majories”. Aquesta idea té raó si entenem per consens el fet que no es poden aprovar coses sense tenir en compte les forces perifèriques. Ara bé, aquesta reforma amagava un altre missatge: atenció que si ens posem d’acord els dos grans també podem canviar la llei electoral, fer una mega LOPA i deixar els partits perifèrics anorreats. És a dir, atenció que si el centre es posa d’acord us quedeu sense res. En aquest sentit aquesta reforma és més important pel gest que pel contingut, ja que ningú garanteix el seu compliment.

S’hauria d’haver aprovat per referèndum, com demanaven diversos grups?
Si la reforma és total – canviar el model territorial, eliminar o canviar el Senat, federalitzar l’Estat...- s’ha d’aprovar amb un consens de 2/3 de cada cambra, dissoldre les corts, convocar eleccions sobre aquesta idea, els nous diputats han de tornar a votar la proposta de reforma i després se sotmet a referèndum.

Però queda clar què seria una reforma total?
Hi hauríem varies reformes considerares totals: passar d’una monarquia a república, canviar noms de comunitats, el paper que ha de tenir el senat... Qualsevol element que formi part del títol preliminar de la Constitució ha d’anar per aquesta via com a reforma agreujada. Ara bé, també cal recordar que a Espanya en un referèndum mai ha guanyat el “no”.

Un cop oberta la porta de les reformes constitucionals exprés i en aquest context de crisi econòmica... Se’n podrien aprovar d’ altres?
El títol setè de la Constitució demostra que el nostre sistema respon a un estat molt intervingut. Si es volguessin fer intervencions draconianes en l’economia no hi hauria cap impediment. Fins i tot, si aquestes competències tinguessin a veure en retallar competències autonòmiques o en desmantellar l’estat de les autonomies, com diu l’Informe FAES que manega una part del PP, no cal tocar res de la Constitució.

Per tant, segons vostè, després d’aquesta victòria del PP la recentralització està assegurada...
El dubte, ara, només és “el que” i “el com”. Respecte “el que” cal veure fins on arribaran: si només serà una reconversió de tot l’Estat autonòmic o, si són intel•ligents, fan callar els seus barons i fan palesar l’estructura asimètrica de l’Estat. Aquesta va ser la meva recomanació quan jo estava al PP.

I “el com”?
Aquesta és la part complicada, com es treu poder a aquells que han creat als seus regnes de taifes? Igual que ja es parla de fusions d’Universitats amb campus globals, probablement també hi haurà d’haver reconversions o fusions de Comunitats Autònomes. L’eliminació de funcionaris només hauria de ser la conseqüència de canviar el sistema.

Convergència assegura que el pacte fiscal o concert econòmic per a Catalunya és constitucional perquè el text no ho nega. Per tant, seria legal per omissió?
Sí, és així. Tot el que no està prohibit, està permès. Aquesta és una màxima constitucional. Ara bé la Constitució diu que hi ha dos territoris amb un règim especial i, a part de les illes, la resta es troben en règim general. I en aquest cas, el règim general aplega tot el que no està especificat a la Constitució. El problema és saber com es passa d’un règim a un altre.

Es va badar?
A l’any 1978 no es va tenir en compte la importància dels diners, en canvi ara el principi de solidaritat s’ha convertit en la peça clau de la prova de la manca de respecte. I avui això s’hauria de canviar amb llum i taquígraf per respecte als territoris que s’esforcen i per la dignitat dels territoris que reben els diners.

Per tant, per aconseguir el concert econòmic caldria canviar la Constitució?
Si la voluntat política volgués no caldria, només s’hauria de quantificar el pacte com es fa ara amb l’Estatut. Ara bé, això és perillós perquè no explica la filosofia perquè un territori ha de rebre més diners. I hauria de quedar clar el principi inspirador de tot això, és a dir, que la solidaritat no és caritat, la solidaritat té límits quantitatius i temporals. Ha de quedar clar que rebre quan no toca és faltar la dignitat, sobretot del que rep. La solidaritat passa pel respecte entre el que dóna i el que rep, perquè el que rep reaccioni i deixi de rebre.

Però això en una majoria del PP és complicat...
Aquest tema és complicat perquè per part de uns i altres s’ha utilitzat com a moneda electoral. Probablement aquesta és la raó perquè ERC no ha tret millors resultats, no hi havia un Aznar. Rajoy ha estat una esponja davant la qual ha estat molt difícil estimbar-se. Ara bé, això no vol dir que no hi hagi quallat la idea.

Rajoy realment s’ha desmarcat d’Aznar?
A la segona fila del partit hi ha la mateixa gent, només han canviat alguns elements simbòlics. Ara bé, tan de bo Rajoy tingui prou visió per adonar-se que vivim un moment delicat en aquest país i que si no es gestiona amb intel•ligència emocional cadascú silenciosament acabarà marxant per la seva banda. És impossible mantenir una unió en un estat si no hi ha una mínima emoció. En aquest moment només dubto de quan es produirà, però no que es produeixi.

M’està dient que la conjunció ‘crisi econòmica més majoria del PP’ pot accelerar el camí cap a la independència?
Sí, la crisi econòmica pot accelerar el procés perquè ara hi ha una base que defensa la independència que ja no té res a veure amb la identitat. Quan es perd de vista la perspectiva històrica, només queda la perspectiva material. I en aquest espai s’ha generat el missatge que si fossim independents tindríem més diners. És un missatge que es podria matisar molt, però és molt clar: “ara en temps de crisi ho estem passant fatal, però si fossin independents no estaríem tan malament”, ens diuen. I del pacte fiscal a la independència conceptualment només hi ha un pas.

Em sorprèn...
De fet, fa deu anys hagués pensat que això era impossible. Ara no solament no ho veig impossible sinó que reconec que s’ha construït l’argumentari emocional perquè això passi. L’èxit del discurs independentista és haver descobert com una part de l’electorat que abans era poc receptiu perquè passava de la història, del català i d’en Lluís Llach, ara s’hi suma quan li expliquen que podríem tenir més diners pels nostres fills.

El pacte fiscal és el secret?
Sí, però a més això es planteja en un context que difícilment les bombes es podran imposar a les decisions. Per tant o es posa en marxa un procés de rentat d’aquesta Constitució, amb un PP que parli de diàleg i de respecte, o més tard o més d’hora es produirà la independència. Està més a prop del que ens pensem perquè en aquest sentit ja s’ha transformat la base electoral del partit majoritari de Catalunya.